No està malalta, és una ballarina

Gillian Lynne era un desastre a l’escola, no s’estava mai quieta i, com que als anys trenta encara no s’havia diagnosticat el TDAH, la van dur a un especialista que va tenir la feliç pensada de deixar-la sola amb la ràdio encesa. La nena va començar a moure’s al ritme de la música i ell va dir a la seva mare: “La Gillian no està malalta, és una ballarina.” I ho va ser –prestigiosa coreògrafa de Cats i El fantasma de l’Òpera, per citar les obres més emblemàtiques– des que va tenir l’oportunitat d’expressar i treballar el seu potencial. Una anècdota narrada pel pedagog britànic Ken Robinson –mort divendres–, un dels millors educadors del món segons una bona pila de mestres perquè propugnava una reforma radical del sistema per impedir que continués destruint la creativitat humana, els talents formidables que tenen tots els nens i nenes i que es malgasten implacablement. Per a Robinson, la imaginació i l’originalitat són part substancial de la intel·ligència. Admirava el risc –si no estàs disposat a equivocar-te, mai tindràs una idea innovadora– i abominava de la penalització castrant de l’error i, per descomptat, dels exàmens i les proves PISA. Opinava que a mesura que creixem som educats de cintura en amunt: matemàtiques, idiomes, humanitats i art –a la cua de la cua–, menyspreant aptituds que no són considerades d’utilitat social. Però cada persona ofereix el millor de si mateixa quan es troba en el seu element, es dedica a allò que l’apassiona. I per això proposava un sistema educatiu holístic, flexible, obert i divers. Quantes Gillian Lynne es perden, ens perdem?