Un deute amb Pau Claris

El 10 de setembre de 1640, avui fa 380 anys, el Palau de la Generalitat devia bullir. Pau Claris devia escoltar com arribava una munió de gent des del seu despatx tocant a la galeria gòtica, i és que aquell dia, al saló Sant Jordi, on avui se celebren les investidures dels presidents i les preses de possessió dels consellers, hi havia convocada la Junta General de Braços, la primera sense la presència del monarca Felip IV de Castella, que feia només onze dies havia declarat formalment la guerra contra Catalunya com si li fos un territori estranger.

Com a tal havia tractat el país des de feia temps. L’allotjament forçat de tropes en territori català havia estat dissenyat per ocupar el país, perquè els soldats fossin majoria als pobles i poguessin actuar impunement. La violència que van perpetrar va ser l’origen de la revolta, mentre la Diputació del General denunciava activament que tals mesures abusives eren contràries a les lleis catalanes. Per haver aixecat la veu contra els abusos de Felip IV i el comte-duc Olivares, Francesc de Tamarit, diputat militar, havia estat empresonat durant la primavera d’aquell any.

Les violacions de les lleis catalanes havien esdevingut constants les anteriors dècades i Pau Claris, diputat eclesiàstic i president de la Generalitat, n’havia viscudes unes quantes de prop. Com explica el professor Antoni Simon en el seu darrer llibre, 1640, a partir d’aquell 10 de setembre, fins que a finals de 1641 Lluís XIII de França va jurar les constitucions catalanes, es va viure un període de govern republicà en què les institucions catalanes foren el sobirà del país.

Entremig hi va haver la declaració republicana del 16 de gener de 1641, efectuada 45 dies després de la restauració de la independència de Portugal a Lisboa, i en un moment en què el trencament amb la corona hispànica era total per les atrocitats comeses pels seus soldats durant la invasió de Catalunya. Pocs dies després Pau Claris va morir, molt probablement enverinat per agents espanyols; creien que, mort el líder, seria escapçada la revolta.

Per protegir els catalans i les seves lleis, Pau Claris i la seva generació es van atrevir a trencar amb l’autoritarisme de Felip IV i la seva cort, amb alts costos personals. Recordar-los és vital per posar en context el 1714 i el 1939, i és que els intents de posar fi a les institucions catalanes no foren accidents històrics provocats per una derrota militar, sinó un objectiu d’estat que venia de lluny. 380 anys després tenim, més que mai, el deure de recordar –tant com d’altres– aquella experiència republicana i honorar com cal la figura de Pau Claris. Ens hi posem?