Opinió

Raça humana

La impunitat mata

Assassinats a Ruanda com a testimonis d’un règim de terror encara vigent. El 26 d’abril de 1994 uns militars s’enduen Joaquim Vallmajó, fill de Navata, i els sacerdots Joseph Hitimana, Faustin Mulindwa i Fidele Milinda. Els seus cossos mai no han estat trobats. Sabien massa, sabien qui havia metrallat 2.500 camperols hutus desarmats al camp de futbol de Byumba i 1.000 persones més al centre escolar de Buhambe. El 18 de gener de 1997 els cooperants de Metges del Món Flors Sirera, Manuel Madrazo i Luis Valtueña són tirotejats a Ruhengeri, on estaven iniciant un projecte sanitari. Dos dies abans un veí els havia mostrat les fosses comunes de la matança del campus universitari de Nyakinama i això fou la seva sentència. Per què parlem ara d’aquests crims en un país que fou sacsejat per un atroç genocidi del qual l’ONU es va rentar les mans? Perquè la seva principal víctima, la veritat, resta sepultada sota el mur espès de la versió oficial del president Kagame acceptada per les potències amb interessos a la zona dels Grans Llacs (els minerals congolesos, per exemple). En el seu moment el Tribunal Penal Internacional es va cenyir a la investigació sobre l’extermini de la població tutsi entre l’abril i el juliol de 1994 i va oblidar els hutus eliminats entre 1990 i 2002. La història s’ha tancat en fals, és a dir, no s’ha tancat, i Vallmajó, Sirera i d’altres clamen justícia i reparació. Mentrestant, la impunitat mata dues, tres, quatre, infinites vegades: a Ruanda el poder no es disputa a les urnes sinó a la masmorra o al clot, que és on acaba l’oposició.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.