El voraviu
Estic Estanislau
Vist l’espectacle de Múrcia, Madrid, Castella i Andalusia, de lliçons, les justes
Al sotabosc de les terres mitjanes i baixes hi ha un esclat brutal de primavera. Ara és el moment que, enmig de la verdor de margenades sense estassar, o entre els rebrots de trossos desbrossats a l’entrada d’hivern, podeu petar-hi, per poc que us hi feu una horeta, un bon manat d’espàrrecs. Hi ha ufana aquest any, i quan t’hi poses la vista va sola d’una tija a l’altra, de tantes que se n’acumulen en espais ben assolellats. Si trieu bé el lloc, és possible que en colliu tants i prou gruixuts que aviat no els pugueu abraçar amb una mà i hàgiu d’abandonar, si no heu estat previsors. Haver claudicat i substituït finalment el mocador de butxaca pels kleenex té, com tota innovació de costums i tradicions, un cop amagat quan no t’ho esperes. Ahir al matí, superat per la quantitat, vaig enyorar quaresmes d’infantesa i adolescència per la pineda del pont penjat, la riera dels Molins, la pineda de la roca Riquel i la sureda plana. Marge amunt, marge avall, sense parar tot un matí i mai ens va faltar mà. Havíem petat garbes, no manats, però teníem el mocador de butxaca per relligar-los. L’any que se’n fan, i aquest n’és un, no sortiu a caçar espàrgols amb mocadors de paper a la butxaca. Amb què els lligareu? Que per què parlo d’espàrrecs? Perquè sobre mocions de censures i convocatòries electorals ja ho ha dit tot el diputat andalús que ha citat el president de la Primera República Estanislau Figueras. “Estic fins als collons de tots nosaltres.”