El voraviu
Un entre un milió
Dissabte em vaig posar “la Lidl” i en cinc minuts varen enllestir la feina
Avui fa just cent dies que va començar la campanya de vacunació contra la pandèmia. A Catalunya hem arribat al milió de punxades, que són una mitjana de deu mil al dia des que se’ns va presentar el 27 de desembre el primer calendari. Aquests són els fets, i no d’altres. Feu números. Del que s’ha dit. Del que s’ha fet. Del que diuen que faran. Aquí. Allà. I més enllà. Dissabte a la tarda, a les set de la tarda, concretament, jo vaig passar a ser un entre aquest milió. Havia reservat a la plana web, en el segon avís que em feien, una dosi de la “vacuna Lidl”, que és la que ens administren a la colla d’entre 60 i 65 anys. Cap problema. Tot perfecte. M’havien citat als mòduls de l’Escola d’Infermeria de Girona, al carrer de la Creu. Cinc minuts de rellotge. Un grup de cinc persones de Protecció Civil i un grup de cinc sanitaris, m’havien enllestit. Quinze minuts de repòs en un banc allà fora per precaució i cap a casa. Varen anar tan a la idea que ara mateix no recordo ni a quin braç me la varen punxar, si al dret o a l’esquerre. Diu que d’aquí a dotze dies ja m’avisaran per a la segona dosi. M’havia pres un paracetamol d’1 gram abans d’anar-hi, i ahir vaig haver de prendre-me’n un de sis-cents mil·ligrams perquè tenia esgarrifances i una mica de febreta. Res que no s’hagi pogut arreglar després de quatre horetes mig esterneiat al sofà, a la vora del foc, i un parell de torrades amorosides amb oli de Pau i ben gratades amb all de Banyoles.