Opinió

Tribuna

De l’“«A por ellos»” a l’“«A por todos»”

“L’amenaça per a la democràcia espanyola no és l’independentisme, és un germen incrustat en moltes de les estructures que sustenten l’Estat

Vam veure les imatges amb estupefacció, incredulitat i una mica de sornegueria. De debò? Parlo dels càntics de l’“A por ellos, oé”, corejats entre els “Yo soy español, español, español”, que centenars de ciutadans van victorejar als efectius de la Guàrdia Civil quan van sortir de la comandància de Huelva per anar-se’n cap a Catalunya, per reforçar la repressió contra l’1-O. Dic repressió, a posteriori, perquè aquell 26 de setembre del 2017, un final d’estiu xafogós i emocional, molts encara crèiem que era impossible que l’Estat reprimís amb l’acció directa de les forces policials les mobilitzacions ciutadanes en defensa del referèndum.

Ho crèiem imbuïts de l’optimisme i d’una mena d’audàcia encomanadissa que ens havia permès sortejar la confiscació de les citacions per a les meses a l’oficina de l’Unipost de Terrassa el 19 de setembre, la requisa de milers de paperetes en diversos magatzems i la detenció de Josep M. Jové i Lluís Salvadó, entre altres alts càrrecs, el 20 de setembre. Ho fèiem convençuts que la força de la democràcia seria poderosa i que l’Estat no es podia permetre la imatge de policies atonyinant els seus conciutadans. I ho proclamàvem convençuts i entusiastes, entre càntics, clavells amb mà i concentracions pacífiques, mentre al port de Barcelona s’instal·laven vaixells amb capacitat per allotjar 5.000 policies. Els agents que van desplaçar-se a Catalunya devien saber bé el que feien en ser acomiadats al pas marcial de l’“A por ellos”. Tan bé com els que s’allotjaven en un hotel de Pineda de Mar i que, uns dies després del primer d’octubre, cridaven “Que nos dejen actuar” quan els manifestants protestaven per la seva presència i per les càrregues viscudes. Una orquestració que se’ns anunciava solemnement i que no vam veure venir: des de la declaració de l’aleshores ministre de l’Interior, Íñigo Méndez de Vigo, que va justificar el desplegament dels reforços davant d’accions “tumultuàries”. Incauts, no sabíem que per al delicte de sedició i rebel·lió, pel qual s’acusaria després els Jordis i el govern, feia falta ni més ni menys que enquadrar tot el que va passar en aquest marc legal “tumultuari”. Han passat quatre anys, va caure el govern de Mariano Rajoy amb una moció de censura sense precedents, va ser investit Pedro Sánchez després d’un funambulisme de travetes dins del mateix PSOE que ara costen de recordar, va formar govern, va convocar eleccions, les va tornar a convocar i, finalment, va accedir a governar en coalició amb Podem i un suport parlamentari incòmode, amb Esquerra, el PNB o Bildu, socis no desitjats. I ni les imatges de violència policial, ni el discurs del 3 d’octubre de sa majestat el rei, ni l’acusació popular de Vox en el judici del Suprem, ni els arguments fal·laços i matussers de la fiscalia van fer pujar els colors als demòcrates espanyols d’ampli espectre; irreductibles de l’entorn de Podem i l’independentisme perifèric, a banda. Mentre cridaven contra Catalunya, contra els independentistes, tot era una mica per causa de força major. Perquè el desafiament del referèndum havia estat massa gros, perquè, a la fi, el referèndum, amb totes les dificultats, sabotatges i menysteniments, es va acabar celebrant.

Avui, amb el mateix problema polític per resoldre damunt la taula, i sense taula de diàleg activada, presos amb el tercer grau suspès i exiliats, algú s’adona que fer servir de palanca la ultradreta sempre és un bumerang. L’efecte d’això és el discurs de l’odi desacomplexat que ha desplegat Vox en la campanya per a les eleccions autonòmiques de Madrid. El neofalangisme s’exhibeix desinhibit en l’ecosistema que li ha permès créixer a l’ombra del PP i als chiringuitos on Esperanza Aguirre aixoplugava Santiago Abascal fins a convertir-lo en un monstre. Un monstre amenaçador que expressa una posició reaccionària i autoritària, amb planejaments netament antidemocràtics, que van des del cartell contra els menors no acompanyats fins a l’actitud provocadora de la candidata Monasterio en el debat de la SER, que va forçar Pablo Iglesias a abandonar-lo i, de retruc, el PSOE i Más Madrid. No és una anècdota, és un avís. Com el plany de Martin Niemöller: “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista (...), quan van venir a buscar-me, no hi havia ningú que poguera protestar.” L’amenaça per a la democràcia espanyola no és l’independentisme, és un germen incrustat en moltes de les estructures que sustenten l’Estat, que s’han beneficiat de les herències franquistes o han estat condescendents amb els seus garants, i ara es pregunten si l’“A por ellos” no era en realitat un “A por todos”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia