Opinió

opinió

Jordi Cuixart / Marcel Mauri / Clàudia Pujol

Reptes per a un país just i lliure

“Tot s’ha de fer com si fos l’última vegada” (Joan Triadú)

Ho tornarem a fer. La repressió no pot condicionar els legítims anhels democràtics del poble de Catalunya
Òmnium farà 60 anys. Continuarem enfortint plegats un exèrcit de dones i homes lliures, armat de raó i esperança

Aquest juliol, Òmnium Cultural farà 60 anys. Ho celebrarem plens d’autoestima, al costat de gairebé 190.000 socis, que són el reflex d’una societat civil empoderada, capaç de respondre a la duresa de la repressió amb més compromís, i de donar el millor de si per fer front a una pandèmia mundial que ja acumula més de 30.000 morts als Països Catalans.

Som davant d’una crisi sanitària, social i econòmica que, en el nostre cas, s’afegeix a una greu crisi democràtica provocada per la persecució de les idees i dels drets que fa l’Estat espanyol. Tenim urgències inajornables i, per això, el dia 17 d’abril vam fixar els reptes clau que entenem que les institucions han d’assumir.

Destinar el 2% del pressupost de la Generalitat a cultura, enfortir el model d’escola catalana, afrontar l’emergència lingüística i combatre els discursos d’odi i la intolerància. I, amb més de 3.300 represaliats, cal un front comú per l’amnistia i la resolució del conflicte polític. Necessitem institucions valentes, sí. Però, com a societat civil, no defugim responsabilitats, i el dia 12 de maig farem públic com entomem també els reptes que ens són propis per assolir aquests mateixos objectius.

És indispensable una estratègia independentista guanyadora. Amb institucions, ciutadania organitzada, presos polítics, exiliats i la tasca d’internacionalització de l’exili i del Consell per la República. Tothom és necessari, i a Òmnium ens oferim per continuar generant grans consensos que permetin enfortir tots els espais de trobada per avançar plegats.

La legítima discrepància tàctica no pot substituir la construcció inajornable d’una estratègia conjunta per fer front a la repressió i guanyar el dret a ser independents. Estem convençuts que les diverses mirades dins l’independentisme poden confluir, que no hi ha res insalvable. Hi deixarem la pell, perquè davant d’aquesta crisi sistèmica, ens cal generositat, valentia i sentit d’estat. Aprenguem de tot el que hem viscut aquests darrers anys, els més apassionants de la història recent del nostre país, i convertim aquests aprenentatges en compromisos inajornables per construir un país just, culte i lliure.

Convé tenir sempre present que la lluita per l’autodeterminació és tan llarga com col·lectiva; especialment per superar els cants de sirena, que de nou arribaran buscant renúncies per la via del perdó o el penediment. Avui, 115 causes polítiques obertes ens recorden que la repressió és una etapa inevitable; la lluita que ara iniciarem al Tribunal Europeu de Drets Humans i l’amnistia neixen de l’actitud de dignitat i confrontació, de la voluntat de guanyar legitimitat a cada nou pas sense regalar mai la bandera del diàleg.

Ho tornarem a fer. Perquè, si alguna cosa hem après, és que la repressió no pot condicionar els legítims anhels democràtics del poble de Catalunya. Tres anys i mig després de l’1-O, és evident que no hem guanyat, però també que no som on l’Estat ens voldria. El país continua en moviment cap a la República, i ens cal ser més determinats sense renunciar a ser més ni a cap estratègia no violenta. Per això no podem malbaratar la majoria independentista del 52% ni deixar d’interpel·lar el conjunt de la societat catalana.

Perquè tenim un Estat espanyol en contra. Mentre la pandèmia fa estralls i més del 25% dels catalans viuen al llindar de l’exclusió i la pobresa, augmenten la despesa militar, continuen protegint la corrupció borbònica, emparant l’extrema dreta i perseguint la protesta amb la llei mordassa. Quan un estat renuncia a defensar la ciutadania, lluitar per viure en un estat que ho garanteixi no només és legítim: és gairebé una obligació cívica. Volem la independència per disposar de les eines d’un estat propi i garantir-nos un present i un futur millors.

Som un país de lluites compartides, que s’ha asfaltat carrers i guanyat llibertats per persistir, i que avui no s’arronsa per salvar la cultura que ens fa humans. Que s’emmiralla en els formadors de mestres de català en la clandestinitat de la llarga nit franquista i en els pares i mares castellanoparlants de Santa Coloma de Gramenet, que amb la lluita per la immersió lingüística van contribuir decisivament a la cohesió social. Una societat civil empoderada és el principal baluard per protegir la vida digna. Tots els que ens han precedit, des dels cinc empresaris fundadors fins a l’enyorada Muriel, ens han ensenyat que la principal contribució d’Òmnium Cultural és servir el conjunt de la societat catalana, sense por ni límits. Arribar junts i lluny és el veritable actiu de país.

Amb la perspectiva dels 60 anys, continuarem enfortint plegats un exèrcit d’homes i dones lliures, armat de raons i d’esperances que, amb la humil pretensió de contribuir a un món més digne i culte, no defalleixi fins a arribar a la República catalana, a seguir conreant un futur de justícia i llibertat per a tothom, pensi com pensi i vingui d’on vingui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.