Les dues Espanyes i nosaltres

“Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”, escrivia Machado fa exactament cent vuit anys, i la situació no ha canviat. Espanya té els seus problemes enquistats des de fa segles. Els resultats de Madrid en són una mostra, i em preocupen, no tant perquè pensi que les esquerres serien més proclius a encarar el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol, perquè ja s’ha demostrat que no és així, sinó perquè la victòria d’una dreta que no té cap problema a aixecar el braç o aplaudir qui ho fa em glaça el cor.

Em glaça el cor aquesta Espanya que es nega a demanar perdó pel genocidi contra els habitants del Nou Món i que s’irrita perquè, degut a això, el govern mexicà l’exclou dels actes commemoratius dels 200 anys d’independència. Una lluita que va generar una guerra de guerrilles entre la colònia i la metròpoli, i que avui portaria el govern mexicà a la presó o a l’exili amb el seu president, López Obrador, al capdavant. Els 200 anys seran el 27 de setembre i els actes inclouen una desfilada de militars de diversos països; no d’Espanya, perquè, siguem coherents, fa 200 anys l’exèrcit espanyol era l’exèrcit d’ocupació, i el que commemora Mèxic és que el va vèncer.

Tampoc ha estat convidada al recordatori dels 500 anys de la caiguda de Tenochtitlan, la capital de l’imperi asteca on només el setge final de la ciutat va provocar dos-cents quaranta mil morts entre els mexiques i la seva destrucció total. Els castellans no van parar fins a reduir-la, literalment, a pols. Quin sentit té expressar un “enorme disgust” [cito] per aquestes exclusions? Una mica de dignitat, si us plau!

El nacionalisme autoritari espanyol està desbocat, i no parlo només de Vox o del PP, parlo també del PSOE. Espanya, o una idea d’Espanya fomentada per la transició fallida, està a punt d’esclatar. Llàstima que no ho sapiguem aprofitar i estiguem immersos en un bucle de baralles fratricides producte de la mediocritat dels nostres polítics i, no ens enganyem, d’una qüestió de prioritats que aquests dies finalment ha quedat aclarida. Part de l’independentisme ha aparcat la independència. Per a ERC és una qüestió a vint anys vista, malgrat haver superat el 50% que tant demanava, i per a la CUP no és plantejable fins d’aquí a dos anys, oblidant que l’1-O va marcar un punt de no retorn i que no continuar fidels al seu mandat és una falta de respecte a la gent que va anar a votar. De Junts, no sé què pensar, perquè mentre va tenir el poder tampoc va avançar ni va donar senyals de tenir una estratègia clara més enllà de la retòrica èpica.

En tot cas la independència hauria de ser una prioritat per a tots aquells partits que han guanyat unes eleccions amb aquest punt al centre dels seus programes, amb la convicció que només la independència ens pot aportar el benestar social i sanitari que ens urgeix. A Escòcia ha estat així, i l’SNP ha guanyat quatre eleccions consecutives amb un programa clar, tan clar que la reina d’Anglaterra ha dit que seria un honor de ser reina d’una Escòcia independent.

En tot cas, jo vull mantenir l’esperança que sorgeixi de les generacions joves un lideratge que estigui a l’alçada del moment històric que estem vivint i que sapiguem aprofitar les febleses d’un estat agònic, no tant per fer un estat com el que volem combatre –per fer això no hauria valgut la pena el camí que hem fet–, sinó per construir una nova sobirania que sigui un punt de referència per a tots els pobles que lluiten per a la seva autodeterminació. D’exemples n’hi ha uns quants, però ens els amaguen o no els volem veure. I si no em creuen, llegeixin el que escriu Öcalan, el dirigent kurd, i que les seves milícies duen a la pràctica als espais que alliberen. És tot un projecte nacional i social innovador, que no té res a veure amb els estats nació protagonistes d’una altra època, no de la nostra.

I si continuem immersos en la mediocritat, haurem d’esperar al 2029, quan Espanya es desintegri com ho va fer la Unió Soviètica o l’antiga Iugoslàvia, i la generació que va perdre la por l’1-O lideri un país avorrit de les baralles per controlar l’autonomia, les engrunes, i que exigeixi el pa sencer. Gràcies, senyor Deulofeu, per ajudar-me a mantenir l’esperança.