Cap de setmana a Brians

El febrer del 2018, en la Catalunya del 155, uns CDR es van encadenar a la porta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per protestar per la repressió judicial contra l’independentisme. El febrer del 2020, l’Audiència de Barcelona els va jutjar gairebé tots per desordres públics. Van quedar absolts. Òbviament, la protesta era un simple exercici de drets fonamentals. Cosa que saben perfectament els jutges, però si et poden condemnar a dos anys d’incertesa, doncs et fots, per dissident. He escrit que els van jutjar gairebé tots, perquè un d’ells, David Vallhonrat, no va fer mai cas als requeriments judicials. Simplement no reconeix la legitimitat de la justícia espanyola. L’home va ser declarat en rebel·lia i estava en crida i cerca. Però no s’ha amagat. Ha continuat fent una vida absolutament normal durant més de dos anys, amb domicili i feina sobradament coneguts. El 5 de maig, el TSJC va ratificar la sentència i, curiosament, divendres a la tarda un policia municipal de Matadepera el va aturar, va avisar els Mossos, i el van portar davant del jutge de guàrdia. Jutge que dissabte al matí el va enviar directament a la presó. Per què? Ah, amics, perquè fins dilluns l’Audiència de Barcelona no es podia pronunciar. Estaven de cap de setmana. Doncs mirin, tot deu ser perfectament legal i, fins i tot, habitual, però que t’enviïn a Brians a passar el cap de setmana perquè tens la mala sort –o no és la sort, ves a saber– que et detenen en divendres, em sembla una esperpèntica tara del sistema. Si us han de detenir, que us detinguin en dilluns. Ah, i per més inri, en època Covid en tenen en aïllament, perquè la PCR es veu que és impracticable en dissabte i diumenge. Ara, més enllà de la burocràcia de Kafka, hi ha un fet que clama al cel. L’abús de la presó que hi ha en aquest simpàtic estat que ens ha tocat. Sigui preventiva o definitiva. Una rèmora franquista més.