El voraviu
Rahola perd una trona
Els juntaires criden, ERC calla i Eulàlia Reguant encara ho troba massa poc
Té cap significat o conseqüència especial per a la majoria dels mortals que la Rahola perdi la seva trona a La Vanguardia? En alguns cercles sembla que sí, perquè estan especialment excitats, com si de cop i volta ens haguéssim oblidat que en aquesta vida tot el que comença acaba. L’excitació s’ha originat en piulades de la mateixa Rahola i en la classe política. Molta classe política. Uns perquè la consideren una ànima lliure i li agraeixen la lluita i la força. És el cas del mateix president Puigdemont, de la presidenta del Parlament i molta tribu juntaire. Per contra, en els pallers d’ERC hi ha un silenci eixordador. Un silenci tan simple de llegir com els missatges unionistes que es feliciten pel fet que la periodista perdi un altaveu tan important. I crida molt l’atenció la fúria desbordada de la diputada de la CUP Eulàlia Reguant, que retreu a TV3 que fins i tot l’hagi avançat el grup Godó a l’hora d’acomiadar la Rahola, i insta la televisió pública a fer el mateix i ràpid. Que fort, nois! La diputada més progre censura de la manera més basta els professionals en els mitjans públics! Mama, por! On som, si es pot saber? Per la Rahola i la seva llibertat d’expressió no cal patir, i per la seva economia particular, tampoc. Sobreviurà a l’acomiadament, el capitalitzarà i en traurà rèdit. La Pilar és un dels millors exemples del periodisme-espectacle al nostre país i de les portes giratòries entre política i periodisme. Passa res per una columna menys?
