La llengua de la selectivitat
L’aterratge del Tribunal Superior de Justícia (TSJC) en les proves de selectivitat, a instàncies de l’Asamblea por una Escuela Bilingüe (AEB), no és un exemple de la societat civil organitzada per defensar els drets dels ciutadans, ni un exemple de l’estat de dret fent efectiva la protecció d’aquests drets. Ans al contrari, és un exemple recurrent i quasi paradigmàtic a Catalunya sobre com crear un problema amb la llengua allà on no n’hi ha cap. La realitat, els fets, són que qualsevol estudiant pot fer les proves d’accés a la universitat (PAU) en la llengua oficial que demani (català, castellà o aranès). El Departament d’Universitats de la Generalitat, com el d’Ensenyament a l’Escola, utilitza el català com a llengua vehicular i entrega les proves de selectivitat en català per defecte, i en castellà o aranès a tothom qui ho demana. És una pràctica normal, habitual, i s’atenen totes les peticions, perquè està previst i hi ha mecanismes per fer-ho. Per tant, és evident que a les PAU no hi ha un problema lingüístic, ni hi ha una vulneració de drets. La prova és que no consta ni una sola queixa en aquest sentit en els deu últims anys.
El problema és un altre, i no és nou. Ja s’ha manifestat diversos cops en l’última dècada amb successius intents d’esberlar la immersió lingüística com a eina de cohesió social i alhora com a fórmula de normalització d’una llengua perseguida durant segles. I l’AEB ni defensa ni representa els castellanoparlants de Catalunya; només existeix com un instrument més per arraconar la llengua pròpia d’aquest país, restar-li presència i influència en la vida pública i situar-la en la irrellevància social per deixar camp lliure al castellà en una dinàmica de substitució lingüística. I en aquesta dinàmica, compta amb la necessària col·laboració del poder judicial, un estament on la presència del català, després de 43 anys de democràcia i cooficialitat, és purament anecdòtica i on els drets dels catalanoparlants són ignorats cada dia, per defecte i per excés.