Opinió

El voraviu

Sigues feliç, Dolors!

Dilluns vaig abraçar la consellera Bassa. Tot explosió. Tot alegria

Dilluns vaig viure la que segurament serà l’experiència més reconstituent d’aquests dos anys de diàleg i concòrdia dels quals (llamp me mati, que diria l’àvia Neus) no en traurem gaire res més que monòleg unionista. Dilluns vaig poder abraçar la Dolors Bassa a la redacció del diari. Res organitzat. Res barrat. Res dirigit. Res concertat. Res limitat. Res quadriculat. Tot al contrari que les dues darreres vegades que ens havíem vist, les dues entre reixes, i refregant contra un vidre fred els palmells de la mà com a detall més humà possible que ens estimàvem i que avorríem aquella injustícia. Que avorríem, sobretot, que en uns minuts giraríem cua sobre les nostres passes, nosaltres cap a fora i la Dolors cap al seu catau, i que aniríem sentint totes les barralleves que s’anirien tancant, físiques o electròniques, al cervell i al cor. “El pitjor vindrà ara, quan marxeu”, ens va dir la primera vegada. Dilluns no comptava amb ella quan vaig entrar a la redacció. S’havien citat amb l’Anna Puig per l’entrevista que avui publiquem. Ja la vaig intuir abans d’entrar a la sala gran de redacció. En entrar em va quedar d’esquenes. Tot explosió. Tot alegria. Buscaven un marc adequat per a les fotografies. “Dolors”, vaig cridar-la. Ja hi era, al costat, i ens vàrem abraçar. No hi havia vidre. “Que diferent de veure’ns allà dins”, va dir. Em vaig emocionar i vàrem atropellar una conversa d’uns minuts de la qual vull remarcar el final: “Sigues feliç, Dolors.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.