El voraviu
El posat de Waterloo
La fotografia de l’escala dona la mida justa del que s’han estimat i s’estimen
El gran retrobament a Waterloo que tan nerviosa ha posat alguna premsa espanyola ha sigut un posat. Res més que això. Ni dona per a més ni s’hi buscava més. Com el dels reis espanyols quan arriben a Marivent. Es retraten somrients i la processó va per dins. Però són professionals i es retraten. A Catalunya no hi ha tradició de premsa del cor, i per això no hi ha tradició de posats. Ni posats estiuencs, ni posats familiars, ni posats institucionals, ni posats robats (que són aquells posats que han de fer veure que no posen perquè ha de semblar que és un robat, encara que no ho sigui). El més famós, el de l’actriu i presentadora Ana Obregón, trenta anys de foto amb bikini i a trencant d’aigua a Mallorca. Al nostre país s’hi assembla la foto del conseller d’Economia amb el llapis de memòria (abans muntanyes de paper) quan porta el projecte de Pressupost al Parlament. Un ritual amb cap més sentit que el mateix ritual. Puigdemont i Junqueras s’havien de veure. No haver fet el posat de dimecres hauria estat un verdader despropòsit. Havíem de tenir la possibilitat de pensar que s’han dit que s’estimen, encara que sigui mentida. Com tenim dret a pensar que les hores que varen passar a dins en companyia d’altres poden ser el començament d’una profitosa amistat. Però la veritat és que la fotografia de l’escala (i el tir de càmera en les declaracions de Junqueras) donen la mida justa del que s’han estimat i s’estimen.
