Tretze Roses, la Catorze i la Quinze

Carta de Dionisia Manzanero la nit del 4 al 5 d’agost del 1939 en capella a la presó de Ventas: “Estimadíssims pares i germans: Vull en aquests moments tan angoixants per mi poder enviar-vos les últimes lletres perquè durant tota la vida us recordeu de la vostra filla i germana [...]. Com heu vist al meu judici, el senyor fiscal em conceptua com un ésser indigne d’estar en la societat de la Revolució Nacional Sindicalista. Però no patiu, conserveu la serenor i la fermesa fins a l’últim moment, que no us ofeguin les llàgrimes, a mi no em tremola la mà a l’hora d’escriure. Estic serena i ferma fins a l’últim moment. Tingueu en compte que no moro per criminal ni per lladre, sinó per una idea [...]. Que la família no es preocupi, que el cognom Manzanero brillarà a la història.” La carta tenia una anotació final: “A les 7 del matí del dia 5 s’ha complert la sentència. Ha sabut morir com ha estat sempre.” Llegir la carta de Dionisia és escoltar la veu d’una de les Tretze Roses, noies de les Joventuts Socialistes Unificades afusellades el 5 d’agost del 1939 pel franquisme com a represàlia pel crim del comandant de la Guàrdia Civil Isaac Gabaldón en un fosc incident a Talavera de la Reina quan elles eren ja preses. Fins al 2015, acudir un matí com el d’avui al cementiri de l’Almudena a l’homenatge anual era escoltar Ángeles García–Madrid, veïna de cel·la, i Carmen Lafuente, de la Unión de Muchachas i companya de cel·la i d’angoixa de les joves en les seves últimes hores. La Rosa Quinze i la Rosa Setze, perquè una altra, Antonia Torres, no va ser afusellada amb les companyes per un error mecanogràfic a la sentència –hi deia Antonio– i va ser la Rosa Catorze en ser afusellada el febrer del 1940, ja sense error. El fil de veu s’aprima i a l’Almudena ningú conjuga avui el record en primera persona d’Ana, Victoria, Luisa, Martina, Elena, Dionisia, Joaquina, Carmen, Pilar, Blanca, Adelina, Virtudes i Julia.