Opinió

De set en set

En companyia

M’explica la meva amiga Mireia una manera brillant d’espolsar-se les trucades constants i carregoses de les companyies telefòniques, assetjadors salvatges. I, de passada, també pots jugar amb el teu interlocutor fins a crispar-li la paciència. Quid pro quo. Fins ara jo tirava de tòpics histriònics però efectivíssims com ara: “Estic entrant a quiròfan. Vostè troba adequat trucar-me en aquests moments tan dramàtics?” o “Ara no la puc atendre. Estic enterrant el meu hàmster.” En Luis, el marit de la Mireia, és un artista a l’hora de respondre aquestes trucades. És d’aquelles persones que no destaquen per una xerrameca constant, però quan menys t’ho esperes dispara perles inigualables. Un dia, amb tota la família reunida al menjador de casa, el bo del Luis va rebre una trucada infecta d’un número desconegut. La conversa amb la teleoperadora –una pobra infeliç mal pagada que només està fent la feina que li manen– va anar més o menys així: “Hola, buenas noches. ¿Con quién tengo el placer de hablar?” “Soc David Bustamante.” “Mucho gusto, señor Bustamante. ¿Puedo hacerle una pregunta?” “I tant, digamelón” “¿En qué compañía está ahora mismo?” “Doncs miri, estic en companyia de la meva dona, la meva filla i els meus dos fills. Ah, i la gossa.” “No, señor, le pregunto por su compañía de teléfono.” “Ah, perdoni.” “Le repito, ¿en qué compañía está?” “Doncs miri, la meva dona té un Xiaomi; la meva filla, un Iphone; el nen, un Huawei, i el bebè com comprendrà encara no té mòbil.” Del Luis en podem aprendre un bon consell: en comptes d’engegar a la merda un treballador sotmès al sistema podem ser creatius i fer riure als nostres.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.