El voraviu
Ni aeroport ni res
Ni parlar de cap obra nova mentre no acabin les entretingudes i projectades
Em repiquen un missatge de l’historiador José Luis Muñoz Díaz que assumeix el repte llançat pels partidaris de l’ampliació de l’aeroport. D’acord, debatem, diu ell. I llança una constatació. “Voleu un aeroport al Prat de 52 milions de viatgers (2019) més 20 amb ampliació, però heu estat incapaços en 19 anys d’acabar una línia de metro L9/10 per a 130 milions de passatgers l’any (previsió acabament 2029).” La reflexió és encertada. Per què tants fronts oberts? Per despistar? Per distreure’ns? Tot empantanegat i no acabem res. Fases i fases. Estudis i estudis. Avantprojectes i avantprojectes. Projectes definitius i projectes definitius. Primeres pedres i primeres pedres. No seria millor centrar els esforços? Per què no comencem les obres i hi fotem llenya fins que acabem? La corpo podria tenir un canal que ens permetés veure en directe l’evolució sense desplaçar-nos-hi. Una mena d’auditoria constant per part de la ciutadania. Podria haver-hi un programa fix per a les més importants i cadascuna podria tenir com a mínim tres marcadors que ens permetrien comparar dades i elaborar hipòtesis i teories basades en la realitat. Quants dies portem i quants en falten. Quin cost s’ha assumit. Quants jornals dedicats. Metres cúbics de formigó. Tones de ferro... Ni aeroport ni res. No deixar ni parlar de cap obra nova mentre no s’acabin les velles, les entretingudes, les començades, les projectades i les promeses. Fora orgues!
