Opinió

De set en set

Col·lateral

Per amor ens deixem cremar les mans i ens empassem tot el verí. Per amor mirem al sol fins a cremar-nos les retines, diu el poeta. L’amor pot ser el d’una parella o el d’un fill. El cas és que l’amor mou muntanyes però de vegades també destrossa cervells, aprima cossos i prepara depressions. L’amor és la puta destrucció en majúscules quan no deixes de preguntar-te com has permès que la teva vida s’hagi tornat així. Tots hauríem de tenir un punt de poder en què ningú ens pogués arrossegar a res. Tots, fent ús de la nostra llibertat, hauríem de saber navegar sols. Però no. Hi ha amors que maten perquè sotmeten. La idea de l’amor és invencible, i per això quedem enganxats a les pitjors teranyines. Perquè la idea s’ho val. Oh, una parella! Oh, un fill! L’estimaré com si no hi hagués demà. Li ho donaré tot, diem. I creem autèntics monstres del sabotatge existencial. I ho tornaríem a fer, i tornaríem a deixar-nos embogir, a perdre les nostres forces físiques i racionals compartint la vida amb psicòpates que col·leccionen màsters en devastació mental. Els sotmesos transitem de l’amor a l’odi i la rancúnia, i encara tenim dos dits de front per saber que el darrer pas és l’esperançadora ignorància. Es tracta d’una mutació espontània, com les dels virus. Apareix de cop i volta, quan ja en tens la pipa plena, de tanta violència. Un dia explotes, perds l’autocontrol i crides a la primera de canvi. Ja no aguantes més, i en canvi segueixes allà, fent de catifa a les voluntats de l’altre, el consentit, la mala pècora, el dictador, la dolenta. Ens queda un sol desig: que la sensació de pau vagi vencent sigil·losament el cansament de les nostres cames.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.