Opinió

opinió

Ferran Pedret i Santos

El diàleg i l’audàcia

El diàleg pot obrir nous camins fora del laberint i ofereix oportunitats; erren els que el sabotegen

L’estratègia de Junts és sabuda i poc dissimulada: no permetre que ERC es consolidi com a sector majoritari dins el camp independentista. Semblen estar disposats a tot, o quasi, per assolir-ho.

La principal línia d’aquesta estratègia, però no pas l’única, és la de sabotejar qualsevol intent de diàleg. Van fer-ho en posar un termini de dos anys a la taula de diàleg entre governs. Ho han fet posant en qüestió constantment la idea mateixa de dialogar, titllant-la de lema buit de contingut i desqualificant-la permanentment. També han exercit una creixent pressió sobre Pere Aragonès i ERC amb el fals pretext d’una hipotètica absència de Pedro Sánchez.

Amb la data fixada per a la trobada, i havent aclarit el president del govern d’Espanya que es desplaçaria a Barcelona per acompanyar el diàleg, es frustrava el penúltim moviment de Junts.

Quedava una carta per jugar, perquè a Junts tot moviment per fer la vida impossible a ERC és sempre el penúltim. Han formulat una proposta de delegació a la taula de diàleg que estava dirigida únicament a sabotejar-lo. Sabia Junts que, tant per raons formals –es tracta d’una taula entre governs– com per raons polítiques, seria una proposta impossible d’assumir per a ERC.

Les desavinences constants entre socis potser sí que erosionen Pere Aragonès, minant la seva autoritat com a president, però també ofereixen una pobra imatge del conjunt del govern, inclosos els sabotejadors, i dona una nova mostra de la incapacitat d’actuar de manera coordinada i coherent per part de l’independentisme.

És certament criticable que ERC i Junts volguessin actuar en aquesta taula com a portaveus de tan sols una part de la ciutadania de Catalunya, la partidària de la secessió, però amb aquestes ferides que s’infligeixen els mal avinguts socis, sembla fàcil concloure que ni tan sols hi ha una sola veu per fer això.

En aquesta ocasió Aragonès, pel que sembla, n’ha tingut ben bé prou i ha fet un gest d’autoritat. No hi haurà persones de Junts al costat del govern de la Generalitat, a la primera reunió entre governs. Veurem quina és la reacció del món postconvergent.

El diàleg no és fàcil, situa a cadascú davant les seves pròpies contradiccions i planteja reptes, concessions recíproques i decisions difícils de prendre, però per resoldre problemes complexos en una societat oberta, plural i complexa, és inevitable.

S’equivoquen els qui el sabotegen activament, però també els qui s’hi apropen porucs i amb tebior. Perquè el diàleg por obrir nous camins fora del laberint i ofereix oportunitats, al conjunt de la ciutadania i també als actors que hagin estat prou audaços i coratjosos per comprometre-s’hi amb determinació.

Per això no s’entén que Pere Aragonès rebutgi un cop i un altre el diàleg Catalunya endins que el socialisme català constantment li reclama que encapçali. S’acredita cada cop més com a imprescindible obrir-lo. Si no ho lidera ell, quedarà arraconat tard o d’hora, perdut en les disputes tacticistes amb els seus socis, alhora principals adversaris. La política democràtica sempre acaba per obrir pas a qui tingui el coratge i l’audàcia per fer possible el que és necessari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.