Opinió

De set en set

Dels Sackler a Tosquelles

A mesura que m’endinso en la lectura de L’imperi del dolor, l’extens llibre reportatge de Patrick Radden Keefe sobre com un potent opiaci comercialitzat com a analgèsic ha causat milers de morts i milions d’addictes als Estats Units, més m’allunyo del propòsit lloable que havia animat de joves els fundadors de la dinastia Sackler abans d’enriquir-se amb unes agressives campanyes de dependència als seus fàrmacs. Formats en medicina, els tres germans havien estat destinats a un dels frenopàtics més grans de Nova York, on van quedar escruixits per l’amuntegament dels pacients i els mètodes salvatges a què eren sotmesos, des de l’electroxoc a la lobotomia. La primera píndola que van patentar havia de servir per procurar un alleujament dels trastorns psicòtics que evités l’internament dels malalts en unes institucions tenebroses, però aviat aquell interès pel benestar dels altres va anar quedant diluït en l’ambició personal de col·locar al mercat els seus productes i els d’altres empreses de les quals van esdevenir publicistes, com ara Roche o Pfizer, fins a convertir Amèrica en un immens sanatori de drogodependents. Que lluny que és tot això de l’esperit de Francesc Tosquelles, el psiquiatre reusenc que, inspirat pel pensament llibertari durant la República i la Guerra Civil, entenia el pacient com aquell altre que ha de ser escoltat i per a qui s’ha d’inventar una llengua estrangera. Amb les seves teràpies transformadores, Tosquelles també volia guarir les institucions, però a diferència dels Sackler no es va desviar mai d’aquest objectiu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.