Lectures a l’inici de tardor

Asseguda sota una alzina o aulina, acabo de llegir les darreres pàgines de Sobre l’art de perdre’s, de Rebecca Solnit, traduït per Josep Alemany. Vaig descobrir aquesta autora, historiadora i activista nord-americana, a través d’un llibre que avaluava els èxits aconseguits per l’activisme social i polític el 2017. A partir d’aquí l’he anat seguint en publicacions posteriors com La mare de totes les preguntes, on analitza els papers socials imposats a les dones. Ara tinc a les mans una nova obra que parla del concepte de “perdre’s” i de les diferents maneres que tenim d’abandonar el nostre lloc habitual, les nostres rutines, per endinsar-nos en tot allò que no coneixem.

A través d’una sèrie de capítols en què presenta episodis significatius de la seva vida, Solnit convida el lector a reflexionar sobre la necessitat de fer distància, tant en l’art com en la vida, i la capacitat de vagarejar, que ens permet fer viatges de descoberta, ja sigui per la natura o a través de persones amb qui acabem establint relacions insospitades que ens obren a d’altres maneres d’entendre el món. En aquest llibre hi apareixen des d’excursions a illes desertes fins a personatges sorprenents, a més de reflexions sobre la desconnexió mental i física; incursions en l’art pictòric i narracions inspirades en les relacions de confrontació entre colons americans i indis, que van acabar pagant els més febles, especialment les dones. Hi parla d’autores com Virginia Woolf i cita l’obra Walden, de Henry David Thoreau, qui, en el seu moment (mitjan s. XIX), va influir en el moviment de tornada a la natura basant-se en una relació ètica amb el nostre entorn per aconseguir una vida sostenible. Sembla que des d’aleshores no hem après gaire res... Tanmateix, la raça humana –tal com recorda la periodista Carme Vinyoles, que escriu diàriament en aquest rotatiu– és la més incoherent de totes les espècies vives.

He començat parlant d’una lectura de caràcter reflexiu i tinc a les mans un assaig que s’acaba de publicar: Caminar, una filosofia, de Fréderic Gros (traducció de Francesc Roma i Casanovas), un altre llibre que parla del fet de caminar com una forma de transcendència que inclou aspectes com el desfogament físic i mental, el silenci, l’energia... M’interessa prou, perquè un dia vaig canviar el córrer –aquell córrer diari a què apel·la Murakami i que impulsa tantes curses i circuits– pel caminar. Caminar, igual que llegir, també són maneres de perdre’s. Bé perquè estem atents a la respiració i l’escolta, bé perquè ens permet imaginar històries sense moure’ns espacialment. Entenc que el “perdre’s” de què parla Solnit és una invitació a viure el que ens arriba sense crear expectatives ni enganxar-nos als prejudicis mentals. És un lost conscient, d’acostumar-se a escoltar més que no pas a parlar. Un art que em fa pensar en el “badar” que esmentava Josep Pla, un vagarejar en cos i esperit.

En una època en què l’excés informatiu ens pot arribar a intoxicar, en un temps on les fake news predominen i molts repeteixen idees que no són meditades ni per un segon, badar i perdre’s prenen una dimensió nova. Personalment, vull perdre’m també en la lectura. M’esperen una nova edició dels contes de l’escriptora francesa Colette, La dona amagada, que van ser traduïts per Maria-Mercè Marçal, i una novel·la que acaba de rebre el premi Prudenci Bertrana d’enguany, tot just sortida del forn impressor: Amor a l’art, de Tània Juste. Segons l’autora, una obra que vol ajudar a donar visibilitat a les dones artistes que no han figurat als llibres d’art. Tot plegat promet.

Perduda en l’alzinar on el silenci és gairebé absolut, exceptuant el brunzit llunyà de mosques que deuen sentir el canvi de temps, flairo l’olor de tardor que desprèn la terra humida. Retorno al porxo de la casa familiar on una nena pinta i escriu, parapetada rere un paraigua, perquè ningú la pugui veure. Estic aprenent a perdre’m, a deixar de controlar. No saber perdre’ns ens porta a la destrucció. Thoreau diu a Walden: “Perdre el món per adonar-nos de qui som.” Potser és qüestió d’entrenar-se més a “sentir” la vida.