Opinió

De set en set

Traduir és crear

Traduir quatre obres de l’escriptora italiana Elena Ferrante al català no va representar per a mi un abans i un després, sinó un abans i un superdesprés. Va ser com entrar en una cova matriu. Traslladar al català una bèstia com ella va ser un plaer des de la primera línia: vaig detectar que era un dels pocs casos en què un best-seller estava dotat de talent i qualitat, dos conceptes que rares vegades es donen la mà. Per a mi, Ferrante no ha estat mai una escriptora absent, sinó una dona amb nom i cognoms que juga al fet i amagar amb els mitjans de comunicació. Els lectors fidels de la Ferrante són com els fans d’una banda de rock. Li exigeixen qualitat, es digui com es digui la persona que escriu. No la divinitzen. El que compta és la literatura, l’art. Encara tinc la sensació que era ella que em dictava la traducció, com si d’alguna manera jo fos una mera transcriptora del seu pensament. El meu objectiu era respondre un interrogant: com escriuria l’Elena si fos catalana? Hi ha traductors de la Ferrante que s’han passat els passatges en napolità per l’escrot. En alguns casos, han posat la directa i ho han traduït tot a l’italià estàndard, i en d’altres –i això és demencial– han interpretat el dialecte napolità com si fos un parlar antic, de poble i mal escrit. En el cas de la Frantmaglia, vaig arribar a odiar l’autora. Estava a dins del seu laboratori. Utilitzava un llenguatge ultraespecífic, però vaig prendre un parell de copes de Moscato Frizzante i vaig guanyar la batalla. Traduir és fer versemblant un text portant-lo al teu terreny idiomàtic, transsubstanciar-te en l’autor com si fossis ell o ella. No té res més. I ho té tot.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.