Opinió

De set en set

D’on surts?

Al cap dels anys he arribat a la dolça conclusió que vens de l’encreuament entre Venus i Mart. Ets desig i ets guerrer. Tens un dinovè sentit que et fa endevinar quan no estic bé o quan m’ha passat quelcom fora del comú. O, senzillament, quan m’agradaria tenir-te a prop ni que sigui una estona mal asseguts en uns coixins vermells i negres d’un bar on ens deixen tranquils. La teva intuïció em fascina. Com em passa amb els mags o amb les identitats amagades del Twitter, vull morir sense saber el teu truc. Els tradicionals parlarien de telepatia, de comunicació sense fils entre dos cervells. Els cursis en diuen química emocional, aquella mena d’atracció que supera l’àmbit físic. No cal ser Einstein per entendre-ho, oi? D’altres, més poètics, anirien a l’efecte diapasó, que té lloc quan dues persones estan afinades en la mateixa nota i les seves freqüències connecten. El primer punt de contacte entre nosaltres no és la pell, sinó l’energia. Ens la disparem mútuament pels ulls, pel somriure i pel gest. No tens res a veure amb els rostres ni les ficcions passades de la meva vida, aquelles que ni amb la seva presència diària van saber ser ni estar. Ets més aviat un mammamia còsmic que se’m desfà a la boca. O una realitat involucrada en una fantasia. Ets l’única persona capaç de treure’m el pintallavis permanent, i això costa, perquè no ho assoleix ni el desmaquillador. I aquest ets tu i per això no sé d’on surts: algú que em treu les màscares i m’ajuda a recordar quina és la meva essència, la de veritat, sense impostures, la de la pell neta i la veritat d’uns ulls a les teves mans. A fons i a tot gas, només em coneixes tu.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.