Opinió

Tribuna

El tot i el res

“Què impedeix negociar el que en cada moment sigui possible? Ho fa el PNB i no obté un mal resultat. Pot el pragmatisme convertir qui el practica en traïdor a la pròpia causa?

Un amic meu sosté que els espanyols pensen generalment que el problema català és un soufflé que baixarà amb el temps. Molta gent a Catalunya pensa que hem d’abandonar les demandes d’independència perquè ens perjudiquen. El mateix vist des d’un punt de vista i l’altre.

El problema català ve de lluny. Som una nació a qui se’ns ha discutit el fet de ser-ho i se’ns ha adjudicat el qualificatiu de “nacionalitat”. Si no som una nació, amb el temps el problema català desapareixerà. No sembla que passi. A on posem l’origen per demostrar-ho? Al 1714, al 1814, al 1868, al 1907, al 1936, al 1978, al 2006, al 2017? Els fets històrics demostren que el soufflé no desapareix. Pujarà, baixarà, variarà... però es mantindrà, més encara si la reacció d’Espanya és la intransigència. A Catalunya hi ha molts catalans que pensen que no val la pena reivindicar el fet de ser reconeguts políticament. “Anem directament al que interessa”, les inversions, les competències concretes…, la resta són “romanços”.

La política de reivindicar la nostra personalitat té una dificultat. Espanya no la reconeix i per tant no donarà cap resultat a curt termini. No vol amoïnar-s’hi, “No vale pena, se les pasará…”. Mentre Espanya no arribi a la conclusió que li convé més resoldre el problema català perquè per a ells i per a Espanya això és millor que continuar com sempre, res canviarà. Som lluny d’aquest punt. Aquest canvi d’opinió, passar de no fer res a afrontar-ho amb ànim de resoldre-ho, serà llarg, però perquè es produeixi cal insistir i mantenir l’opinió sense defallir. Només la persistència pot fer canviar d’opinió Espanya. Hem de mantenir la posició, qui no ho faci obre la finestra perquè tot segueixi eternament igual.

El meu amic és d’una coherència racional absoluta: mentre no s’accepti que s’ha d’arreglar l’enfocament i el marc general, l’encaix de Catalunya i Espanya, no necessàriament la independència, res serà possible. Discutir sobre el que és petit i concret sense resoldre el que és gran i general és una pèrdua de temps perquè tot serà conjuntural i reversible. Jo discrepo, malgrat que reconec la capacitat intel·lectual i l’experiència del meu amic. Discrepo perquè no entenc per què dintre del marc general descrit no podem treballar i negociar per obtenir resultats, que poden ser minsos però reals.

Semblaria que la ciutadania que reivindica un canvi estratègic de la relació entre Catalunya i Espanya està dividida entre els racionals i els pragmàtics. La racionalitat recolza sobre la posició de no negociar res fins que el marc general canviï i Espanya accepti la negociació no tàctica ni conjuntural, sinó sincera i estratègica. Però jo soc pragmàtic i voluntarista, menys racional. No vull renunciar a l’esperança, que és un pensament gens racional, un sentiment tan delicat i intangible com l’amor o la fe. La racionalitat també recolza sobre el pragmatisme perquè, per reducció a l’absurd, si es manté la demanda, què impedeix negociar el que en cada moment sigui possible? Ho fa el PNB i no obté un mal resultat. Pot el pragmatisme convertir a qui el practica en traïdor a la pròpia causa?

En la lluita que va conduir al cisma de l’Església catòlica al segle XVI hi varen haver dues concepcions oposades, la lliure interpretació de la Bíblia, Luter, i l’obligació d’interpretar-la segons una ortodòxia marcada per la jerarquia, Erasme. Era el primer, Luter, un personatge intransigent, i el segon, Erasme, dialogant. Era una paradoxa, l’intransigent era el progressista en el plantejament, demanava la llibertat per als fidels, que poguessin interpretar el que llegien a les sagrades escriptures segons la seva pròpia consciència, i el dialogant era el conservador, defensava la submissió a l’autoritat de l’Església. El conflicte no es va resoldre i el protestantisme va triomfar al nord d’Europa perquè, malgrat la intel·ligència d’Erasme i la practicitat de mantenir l’Església unida sota una única autoritat, no va trobar la manera de retenir els que volien decidir per si mateixos.

Si arriba Espanya al convenciment que ha de negociar amb Catalunya, avui no és el cas, res garanteix que es trobi una solució alternativa a la independència, des del federalisme al pacte bilateral. El resultat no està garantit. La por els podria fer difícil als espanyols arribar a acords. La por porta sempre a una actitud defensiva per preservar el que es té. Però preocupar-se pel que passarà després mentre l’immediat no hagi passat és inútil i gratuït.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.