opinió
La carretera dels Àngels
A la carretera, el ciclista és molt fràgil; en cas d’accident, el cos fa de para-xocs
El cap de setmana abans de l’atropellament de la ciclista de 35 anys per part d’un conductor begut que va posar fi a la seva vida, vaig anar amb cotxe per la mateixa carretera on van passar els fets, la que va des de Girona fins al santuari dels Àngels. Feia temps que no hi transitava i em va sorprendre el volum de vehicles que hi circulaven, tant de cotxes com de bicicletes. En ser una carretera estreta i plena de revolts, vaig haver de reduir la marxa i prendre distància dels ciclistes que em vaig anar trobant per la via i, cal dir-ho, no sempre en filera. No va ser una conducció fàcil. Com tampoc ho ha de ser, òbviament, per als ciclistes. Ha de resultar pesat i molest haver d’aguantar la pressió que fan des del darrere perquè corris, o un avançament sense respectar la distància de seguretat o quan sona el clàxon de forma inopinada. En moltes carreteres, sinuoses com la dels Àngels, la convivència entre els dos tipus de vehicles és complicada i requereix, per part dels conductors dels cotxes i dels ciclistes, molta dosi d’educació i de més paciència. En tot cas, en aquest escenari, hi ha quelcom indiscutible: a la carretera, el ciclista és més vulnerable. De fet, està completament exposat; el seu cos és el que fa de para-xocs en cas d’accident. I això no ho podem perdre de vista, de manera que, al volant, el conductor del vehicle ha de ser més prudent. Segurament, i tal com es va indicar diumenge passat en l’acte multitudinari de comiat a la ciclista que es va fer a Girona, en què es va reclamar un enduriment de les penes envers els conductors que tenen comportament homicides –com les de l’autor de l’atropellament, que, a més d’anar begut, va marxar del lloc de l’accident–, també cal una millora de les infraestructures viàries. Però això, ho sabem prou, a més de grans inversions que no estan previstes, costa anys i panys fins que s’arribin a executar. I què podem fem en el mentrestant? Potser en alguns indrets, que segur que estan identificats per les autoritats pertinents per la perillositat i el nombre d’incidents que s’hi produeixen, es podria estudiar la implantació d’un tipus de circulació per franges horàries, per exemple, els caps de setmana, en què el moviment de cotxes i bicicletes s’anés alternant. Ara per ara, però, no hi ha més camí que prendre consciència que a les carreteres hi ha d’haver lloc per a tots i que, de tots, el ciclista és el que hi té més a perdre.
