Opinió

Tribuna

Quina guerra

“Estem davant d’una agressió frontal des de l’Estat i de minadors de l’autogovern des del propi bàndol i amb trets per l’esquena. On és el front en aquesta batalla? En quina guerra estem?

Les classes dominants espanyoles estan en guerra, amb violència física o estructural, contra els sectors populars i les nacions no castellanes. Després de l’episodi del franquisme, contracop a la República, la Transició va portar a una reforma gattopardiana, en el marc de la qual s’establí l’estat de les autonomies. A Catalunya, els anys vuitanta fundacionals van crear l’esperança que malgrat els avisos del 23-F i la LOAPA s’estaven posant les bases d’un autogovern sòlid. Però ja en els anys noranta la rutina i la deixadesa s’instal·laren a l’escola amb una immersió no inspeccionada, en una TV3 perdent pistonada davant les noves privades, en uns mossos amb insuficient preparació democràtica, en una escassa política industrial i tecnològica i en un encallament institucional (ni hisenda, ni llei electoral pròpia, ni divisió territorial). Catalunya disposava d’una trinxera d’autogovern en què en alguns camps s’avançava posicions però en d’altres es deixaven escrostonar les parets per desgovern.

L’estat, però, continuava la seva pròpia guerra de trinxeres amb les lleis invasores de competències, l’infrafinançament i l’asfíxia. I mai desenvolupant aquells articles constitucionals de drets socials o pluriculturals com el 3.3 de respecte i protecció a les llengües. Aquesta situació va ser denunciada en solitari per Esquerra Republicana des del començament amb Barrera reclamant la reforma estatutària que Pujol no va complir; i als anys noranta reclamant amb Colom i Carod l’abordament dels dèficits amb respostes negatives de CiU. Per això el govern catalanista d’esquerres l’any 2004 va engegar la reforma de l’Estatut amb suport majoritari per blindar competències. La liquidació de l’intent vingué pel cepillado de Guerra, l’acord ZP-Mas i la destralada final del TC. Catalunya fou expulsada del marc constitucional. I hem de recordar que en aquests temps qui havia presidit Catalunya fou Pujol amb 23 anys i el PSC amb 7.

El cop de l’estat a l’Estatut ja no era guerra de trinxeres, era de moviments amb una brutalitat que erosionà els fonaments de moltes de les trinxeres de l’autogovern. La resposta civil catalana va ser engegar un procés propi d’una guerra de moviments. Volíem exercir l’autodeterminació. La Generalitat donava un suport relatiu al procés mentre augmentava el grau de deixadesa en la fortificació de les trinxeres pròpies. L’1 i 3 d’octubre del 2017 signifiquen una victòria catalana en la guerra de moviments, però el contracop de l’Estat amb el 155 va ser una derrota sense pal·liatius. Però l’Estat i els seus aparells mai han abandonat la seva guerra de trinxeres i des del 2010 han atiat els seus sapadors de fortificacions, han activat la Brunete mediàtica i la infanteria fanàtica per presentar com a víctimes qui en realitat és l’instrument de l’agressor.

A aquesta estratègia li ha fet el joc el discurs català d’autonomia sobrada fent veure que la immersió funcionava, TV3 també o que els Mossos eren l’hòstia. Aquesta prepotència que amaga la deixadesa té efectes perversos evidents: fer veure que es feien bé les coses, semblar més sòlids i donar arguments a l’espanyolisme que va de víctima. Que sigui el primer president d’ERC en 40 anys a qui ara li toqui liderar un país que s’adona que la casa s’ensorra és una mala jugada. Caldrà claredat en l’exposició de les coses, en l’assumpció de les limitacions de la Generalitat i a la vegada en la denúncia del que ha fet malament qui ha manat els darrers 40 anys. Caldrà no confondre negociació, sempre necessària, amb fer bona una força com el PSOE, que ha demostrat ser el pilar “progressista” del règim i a qui li fa de coartada, Podem. Cal erradicar del vocabulari blindar. Legalment amb Espanya no hi ha res blindable.

Però alhora cal mostrar la indignitat patriòtica dels hereus o fins i tot partícips de les etapes de govern autonòmic convergent, incapaços de mantenir i reforçar les trinxeres que ara contribueixen conscientment a erosionar així com a qui vol mantenir-les, amb la falsa premissa que mantenir l’autonomia és un obstacle per a la independència. Estem davant d’una agressió frontal des de l’Estat i de minadors de l’autogovern des del propi bàndol i amb trets per l’esquena. On és el front en aquesta batalla? En quina guerra estem?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.