Opinió

Tribuna

La travessia de la vergonya

“Aquí hi ha hagut una guerra, i s’ha perdut. Catalunya viu la postguerra d’un país derrotat

Hi ha algú? Sense referents, la pregunta podria ser una peça de teatre de l’absurd. S’aprecia en part de la ciutadania una sensació d’ingravidesa, de transparència, d’inestabilitat, d’inconsistència. Cap d’aquests trets sembla en principi i en si mateix perjudicial –això s’avalua a partir de les causes i els efectes. Tret de quan ha aconseguit fugir-ne per altres viaranys, aquest ciutadà se sent un espectre caminant entre aspectes. Aquí hi ha hagut una guerra, i s’ha perdut. Catalunya viu la postguerra d’un país derrotat. La questa de l’estat propi comportava una revolució, i els dirigents autoerigits en independentistes –sense haver consultat la ciutadania sobre aquest punt– no n’han volgut pagar els costos. Ara s’han de pagar els d’una postguerra.

Espanya ha fet molt bé la feina adequada pels seus interessos, i Catalunya l’ha fet molt malament. Es podrien omplir fulls amb els detalls –no cal. N’hi ha prou amb l’esment de l’apropiació del discurs. No s’ha estat capaç ni de contrarestar la idea que davant de la dialèctica independència/unió hi ha més d’una Catalunya amb opció i dret d’opinar, i en canvi només hi ha una Espanya a l’altra banda, la que nega i barra el pas amb la força.

Aquesta és la postguerra de la indignitat. De la misèria política i moral. La situació és pitjor que la de l’any 1939, tret potser de la qualitat de vida –contingència no directament lligada a la política–, amb l’única millora que ara no s’afusella ningú. Però hi ha factors funestos: la falta de consciència col·lectiva de derrota, amb la consegüent falta d’impuls regenerador, la falta de consciència de la necessitat d’una urgent reorganització, i la dispersió de forces i de visions de la realitat immediata.

En la postguerra franquista, la idea de derrota era general, i les diferències eren matisos. Els represaliats eren de dretes i d’esquerres, pobres i rics, del camp i de les ciutats. Em refereixo, per descomptat, als no franquistes, als qui no s’havien adherit o se sentien afins a la causa nacional espanyola. Des dels democratacristians fins als comunistes i anarquistes van anar a parar a sota la bota franquista.

I va ser aquesta bota la que els va esclafar. La situació d’ara és diferent. No diré insòlita, perquè de coses en d’altres moments inimaginables n’han passat tantes que els adjectius tremendistes ja han perdut el picant. Són els catalans mateixos els qui reprimeixen i represalien la seva ciutadania. Estem assistint a miserables modificacions a la Llei d’Educació de Catalunya que dinamiten les polítiques d’immersió, una de les poques iniciatives polítiques de l’etapa autonomista producte d’un consens raonable i amb resultats positius i útils per a la convivència i la civilitat.

Abans de perdre definitivament la contesa per la independència, els catalanistes han perdut la de l’idioma. Han perdut davant d’un atac organitzat contra la primacia del català. Es van prendre a la lleugera l’escomesa de Ciutadans –a la qual, a bones hores, s’hi va afegir el PP–, i no van tenir els pesquis de contrarestar-ho de la manera com hauria estat eficaç, no amb rèpliques i discursos que el vent s’endú, sinó amb una política de difusió i amb un suport a la cultura que, cada cop més, ha resultat no només insuficient, sinó contraproduent. El català no és en la indigència només en els àmbits polític i mediàtic, i en el sector de l’ensenyament. Hi és (i perdre aquesta batalla porta a perdre la presència en el món de les idees) en l’alta cultura, on el seu cap ja roda per terra mal que molts no se n’hagin adonat.

Al Parlament no hi ha ni un sol diputat independentista. El govern de la Generalitat no és res. És una mera distracció, una cort de titelles inoperants. Perquè així es manifesta una postguerra, més enllà del desinterès i de la impunitat. L’administració espanyola anul·la disposicions i lleis emeses pel govern català, tant hi fa de què tractin, només per fer saber, evidenciar i refregar de manera sistemàtica que tal govern no té cap poder perquè no és altra cosa que un decorat, i se li permet existir només per fer d’espantall i de cortina davant d’una ciutadania escandalosament mancada de criteri polític i de dignitat col·lectiva.

Pregunta retòrica final: se n’aixecarà cap, d’aquesta?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia