Opinió

De set en set

No hi ha futur

Guille Milkyway, comandant de La Casa Azul, es torna a calçar les ales de volar per damunt de la mediocritat i escriu No hay futuro, una cançó que, malgrat el pessimisme radical del títol sap obrir una finestra a l’optimisme. La clau? No sotmetre’s als designis del món de merda que ens ha tocat de viure i defensar, amb dents i ungles, la nostra pròpia felicitat i, encara més, la nostra pròpia veritat. Estimem-nos, que és l’única cosa que no ens pot prendre aquest món accelerat que va cap al col·lapse. La lletra torna a ser made in Milkyway al dos-cents per cent. Això vol dir que aconsello l’oient no quedar-se enganxat, només, als moviments de maluc que provoquen les notes del “cosmic disco” de No hay futuro. La lletra, deia, amaga sorpreses: “Tiene que haber algún lugar / Algún reducto / Algún océano vital / Este ya no es mi mundo / Es un puto snow crash terminal / No hay futuro.” Snow Crash és el títol d’una novel·la de Neal Stephenson, de 1992, i el nom d’un pseudonarcòtic que domina la població. El llibre, de ciència-ficció, tracta una caiguda general dels ordinadors que provoca una imatge en pantalla semblant a la que es veu en una televisió sense senyal. Un caos com el que fa temps que vivim en aquest planeta nostre on l’única sortida cap a un futur digne és volar com un samurai pel ciberespai que ens podem fer a mida. “No me acostumbro / A este cordón umbilical / Que marca nuestro rumbo / Y no nos deja respirar”, canta en Guillem queixant-se, amb tota la raó, de la total submissió en què ens han instal·lat. Un domini que ofega, que atrapa dins la voràgine del desastre col·lectiu. Busquem l’oceà i sobrevolem-lo. Per sobreviure.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.