Opinió

De set en set

Secrets impunes

La normalitat amb què una part de la societat espanyola –i fins i tot catalana– han entomat l’espionatge a una seixantena de ciutadans és esborronadora. És assumir que la il·legalitat i la vulneració de drets formen part del paisatge polític. La persecució governamental contra la dissidència és un retrat precís del nivell democràtic a qualsevol país. De moment, la resposta política de Sánchez i el seu govern està a l’altura d’un executiu del PP i Vox qualsevol: mirar cap a una altra banda i intentar tapar l’actuació de les trames més fosques. En un moment en què l’extrema dreta trepitja els talons a molts partits sistèmics a Europa, si no actuen per convenciment democràtic, ho haurien de fer almenys per pur tacticisme. Davant seu tenen el risc d’acabar abans d’hora o amb resultats estèrils, a cada votació al Congrés, la legislatura. Possiblement aquesta falta de reacció és una altra herència cultural, administrativa i política de la dictadura. Això no justifica en absolut que Sánchez encara no hagi pres mesures. Al contrari.

El CNI és un organisme públic, que paguem entre totes, i ha de retre comptes. Secret oficial i impunitat ni tan sols s’haurien de semblar. Perquè, a veure: si donem per bo que no és un grup de descontrolats, tenim dret que es faci la llum sobre qui va ordenar i amb quina finalitat espiar advocats, periodistes i electes? Sobretot, amb ordre judicial o sense? Si ho ha autoritzat un jutge, ja hi hauria dos poders de l’estat embolicats. Encara s’usa Pegasus? O haurem d’esperar que espiïn un president espanyol per tenir-ne les respostes?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.