Opinió

De set en set

Epitafis des de Manhattan

Margarita Robles passa per ser una progressista. Naturalment, tota adjectivació tan sols aguanta dempeus en funció de saber amb què es compara. Per a algunes, magistrada de Jutges per la Democràcia. Fet i fet, tampoc és garantia a l’Espanya dels judicis de l’1 d’octubre. D’altres relaten que quan era secretària d’estat d’Interior, el 1994, portava a la casa reial maletes mensuals amb 5 milions de pessetes dels fons reservats. Si bé la passió dels Borbons per les maletes ja la va contrastar la fiscalia suïssa, la informació sobre Robles era una exclusiva de l’Abc amb els papers del cap de l’espionatge espanyol durant els governs de Felipe González. A falta de programes israelians, el general Manglano ho apuntava tot a mà. Les biografies es reciclen, però fa un any Robles responia igual que ahir al Congrés a un Rufián que volia confirmar-ho. És a dir, sense negar la major, però intentant alliçonar el portaveu d’ERC afirmant-se en: “Els comportaments ètics que vaig tenir fa 25 anys i que vostè potser hauria de copiar. Llegeixi hemeroteques.”

Ella potser no llegeix The New Yorker, però la seva responsabilitat com a ministra de Defensa l’obliga a llegir els informes del CNI. Ahir va tornar a afirmar-se en una manera d’entendre el servei a l’Estat perillosa i antidemocràtica, sense límits. Possiblement, Robles va escriure el seu epitafi polític ahir recolzant-se en la paret mestra de l’Espanya més negra, la dels “ells” i els “nosaltres”. Potser va sentir-ho a les visites a La Zarzuela: a republicans i separatistes, ni informació ni aigua. De perfil, escoltava la justificació a l’espionatge Sánchez. I els socis. Insostenible.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.