Opinió

De set en set

La dona nua

Aquesta columna és un reclam per a les editorials: vull tornar-me a endinsar en la traducció d’una novel·la italiana. Vull portar al català un llibre original, incòmode, meravellós, obsessiu i convuls: La femmina nuda, de l’escriptora Elena Stancanelli (Florència, 1965). Finalista del premi Strega 2016, La dona nua és una història narrada en primera persona per part de l’Anna, la protagonista, que es dirigeix a una amiga, la Valentina, però que en realitat ens parla a totes les dones del món, com si ens enviés una carta. L’Anna és una dona intel·ligent, bonica i treballadora que, de cop sobtat, veu com tot el seu món s’enfonsa: el seu company, el Davide, un mecànic amb ínfules de seductor i certa propensió a la violència, decideix enganyar-la un cop més amb una noia més jove. Però aquest cop sembla que va de debò. Aquí comença un esqueixament interior femení motivat per la gelosia malaltissa. De la tensió a l’erotisme, de la desconfiança paranoica a l’espiral autodestructiva, La dona nua és un thriller psicològic actual, en què els mòbils, els correus electrònics i les xarxes socials són les grans eines d’espionatge. L’Anna deixa de menjar i de dormir, fuma compulsivament, cada nit s’emborratxa per aconseguir, ni que sigui, endormiscar-se unes hores, i comença a fer sexe buit amb desconeguts. L’estil de Stancanelli no té filtres: el desamor i la traïció hi són narrats de forma obsessiva, amb totes les emocions que se’n poden destil·lar, com passa en la pel·lícula Atracció fatal. La novel·la de Stancanelli no deixa de ser un blues tortuós que arrossega el lector cap a una patologia contemporània, una caiguda als inferns per culpa del puto poliamor.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.