Opinió

Tribuna

Maria del Mar i Ada

“Maria del Mar, mare coratge, ha decidit reclamar al Parlament Europeu una normativa que equilibri i harmonitzi Espanya amb altres països més valents i rigorosos, pel que fa a la relació entre els propietaris i els que no ho són

Té una filla, un habitatge i una hipoteca. En qualsevol cas això ja sol significar preocupacions, les que comporta un projecte majoritari entre nosaltres, com és la compra d’un pis. En el cas de la Maria del Mar la cosa és força més complicada: algú es va colar en algun moment o altre dins de casa seva, sense que ara importi si primer va llogar el pis i després el llogater no li va poder pagar ( la figura s’anomena “inquiocupa”), si abusant de la seva bona voluntat o d’una relació sentimental, hi va haver qui se’n va aprofitar, o senzillament ens trobem davant d’un cas d’ inicial usurpació que amb el pas de molt pocs dies esdevé el blindatge quasi invulnerable de qui paradoxalment s’anomena justament el contrari.

Quin és l’ordre de prioritats entre un ocupa vulnerable i l’ocupada en aquest cas, dona i vulnerable, en tantes ocasions una redundància? La justícia està lligada de peus i mans per una legislació que l’obliga a posposar o paralitzar els desnonaments, quan aquests afectin persones que es troben en situacions precàries. És que ho és, de precària, la de la Maria del Mar, que amb una filla de deu anys i necessitada de demanar préstecs per pagar la hipoteca, es troba ara que ni pot viure al pis ni el pot llogar per treure’n uns diners? Haurà de saber a més la gent que si en l’habitatge ocupat té contractada la llum, l’aigua o el gas i volgués tallar-los, la Maria del Mar podria ser acusada de coaccions.

Maria del Mar, mare coratge, ha decidit reclamar al Parlament Europeu una normativa que equilibri i harmonitzi Espanya amb altres països més valents i rigorosos, pel que fa a la relació entre els propietaris i els que no ho són, quelcom aquí no gaire resolt malgrat tenir reconegut el dret de propietat com en totes les constitucions liberals del nostre entorn occidental. Que podrà fer Europa, davant d’una sensibilitat que a Catalunya sembla especialment procliu a justificar el fenomen, com es reflecteix en el fet que som de llarg la comunitat amb més casos d’ocupació? Si Catalunya és ja campiona d’aquesta xacra, a Barcelona a més de la legislació estatal que no soluciona la situació i d’un seguit de normes autonòmiques que protegeixen més l’ocupa que el propietari, tenim una alcaldessa que afavoreix el fenomen, que amenaça els propietaris promotors de no concedir-los llicències de construcció (així ho han denunciat alguns d’ells) si no fan als ocupes contractes de lloguer a preus socials (es pot sincerament pensar que el pagaran?) i que justifica l’ocupa, criminalitzant la gent que en molts casos amb grandíssim esforç, intenta assegurar una mica l’incert futur dels seus fills o blindar una vellesa en què potser no hi ha pensió de jubilació.

L’ocupació és un fenomen social que provoca desincentivació econòmica: els inversors a altres llocs més segurs, depreciant el preu dels immobles que conviuen amb els ocupats, i generant sobre ells efecte mimètic i per tant, inseguretat: qui està fent reformes o ha anat una temporada a viure fora o ha llogat a qui després esdevé insolvent, veure el pis ocupat genera sens dubte una sensació d’inseguretat, que s’encomana a qui encara no s’ha trobat en la situació, però la pot témer. Però sobretot l’ocupació és una més de les situacions en què l’administració carrega sobre l’individu particular la responsabilitat que com a poder públic li pertoca resoldre: existeix un problema d’habitatge i ho ha d’atendre, però no permetent la usurpació als que ja el tenen solucionat.

Com que és de Sant Sadurní, la Maria del Mar potser no sap que l’alcaldessa de Barcelona, responsable en gran part d’aquesta situació que s’ha anat reproduint en molts municipis de l’àrea metropolitana, tornarà a ser la candidata d’En Comú Podem, el partit de la suposada puresa, i de la manifesta voluntat de renovació en els càrrecs, que li ha demanat que repeteixi per tercer cop. Ada diu a Maria del Mar que tornarà a presentar candidatura, perquè el projecte que proposava fa set anys encara no s’ha fet realitat. I és cert, encara queda una mica per acabar l’esfondrament de la meravellosa ciutat que, malgrat tots els esforços, continua resistint sota la brutícia, el soroll, la inseguretat i el caos, màgica i estesa al llarg del litoral mediterrani, esperant pacientment que totes les Maria del Mar de la nostra època entenguin per fi que cal una esperança i una alternativa de govern per a Barcelona.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.