Opinió

De set en set

Dues cares del luxe

A vegades ens agrada fer vida de rics sense saber-ne. A Madrid, en un viatge de fa poc, ens allotjàvem en un hostal a l’altura de les nostres possibilitats, però les desafiàvem cada nit anant a prendre l’últim vi al Palace. Un segle enrere, m’imagino que no ens hi haurien deixat ni entrar, però ja fa temps que la riquesa ha sofisticat el camuflatge i podíem passar per uns clients una mica distrets, excepte que potser allargàvem més del compte l’única consumició que ens podíem permetre i ens cruspíem el plat sencer de canapès de cortesia. La segona nit em vaig adonar que a les altres taules a penes els tocaven, com si formessin part del decorat, junt amb les butaques de pell, les motllures i els entapissats, i aquella atmosfera de club anglès, llustrosa però fatigada com l’anca d’un cavall. El luxe, si no hi pertanys, pot embriagar-te, però no t’abraça, no t’acull. Al bar del Palace només s’hi escarxofaven els rics de debò, a vegades amb un desmenjament que fregava la impertinència. El diner té inclinació a ser, a més de prepotent, bastant mal educat. El cas és que, al cap de poc de tornar de Madrid, hem anat convidats a la Gavina de s’Agaró, un altre hotel de gran luxe que s’ha resistit, de tota manera, a desprendre’s de la denominació d’hostal per seguir honorant els dons de l’hospitalitat. Tampoc és el nostre món, però en les formes s’hi assembla i fins i tot t’abraça. Aquí el luxe és que Gonzalo Valero, l’advocat dels Ensesa, vingui a rebre’t amb els ulls brillants per reprendre com vells amics, allà on la vam deixar fa més d’un any, una conversa exaltada sobre Moby Dick.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.