Opinió

Raça humana

Amb Alzheimer i al carrer

Hi ha una dona de 38 anys, es diu Inma Campos Díaz, viu a Granada, treballa de cambrera i ha conegut un alemany de 80 anys que es diu Herbert i viu a la intempèrie traginant amb indolència el seu Alzheimer. L’Inma se’l va ensopegar just en començar vacances i no es creia el que veia: un home estirat a terra, brut, decandit, deixat de tothom, se la mirava com si no hi fos, i li costava moure’s. Tenia gana? Sí, però no ho hauria dit, ja s’està oblidant de menjar, de beure i de parlar i dolors inespecífics castiguen el seu cos escarransit. Ella va parlar amb els fills i van acordar postergar les sortides previstes perquè la dignitat de l’Herbert era prioritària. Al consolat alemany li van confirmar que no tenia família ni vincles propers amb ningú que se’n pogués ocupar i des de serveis socials, que ja estaven informats del seu estat des d’uns mesos enrere, van decidir posar-lo en llista d’espera amb caràcter d’urgència per trobar un lloc adequat a les seves necessitats. I mentrestant? Res de res. L’Inma li ha proporcionat una cadira de rodes, roba, una gorra i cada nit el duu a un alberg on el dutxa, el canvia i el deixa adormit, però l’endemà l’ha de tornar a buscar per la ciutat –al matí el treuen del refugi– i posar-lo a l’ombra dels 40 graus, hidratar-lo, fer-li companyia. En espera també que un jutge nomeni un tutor legal, ella fa el que pot, com per exemple donar a conèixer aquesta història i iniciar una campanya de suport que en sis dies han signat 80.000 persones reivindicant una residència on pugui ser atès com un ésser humà. En el dia d’avui encara és al carrer.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.