Opinió

Ombres d’estiu

‘Hiroshima, mon amour’

El 6 d’agost de 1945, avui fa 77 anys, una bomba atòmica va ser llançada sobre Hiroshima. Hi va haver una resplendor silenciosa abans de manifestar-se l’Horror. “No has vist res a Hiroshima”, diu un arquitecte japonès (Ell/Eiji Okada) a una actriu francesa (Ella/Emmanuelle Riva) que acaba de rodar un film pacifista a la ciutat. Ella respon: “He vist fotos de les gents pensaroses, del ferro cremant fent-se tan vulnerable com la carn, de les pells humanes flotants, de les cabelleres que les dones trobaven en despertar-se.” Però Ell hi insisteix: “No has vist res a Hiroshima.” En una nit d’estiu, catorze anys després de la bomba que va destruir Hiroshima causant-hi 166.000 víctimes mortals, Ell i Ella s’abracen al llit d’un hotel. En començar Hiroshima, mon amour, les seves pells apareixen cobertes de suor, de sorra, de cendra. Podria haver sigut una aventura d’una nit d’estiu, però Ell i Ella senten alguna cosa en la trobada dels cossos que els du a dir coses que no havien dit mai; aquell dolor que ha quedat tan endins; aquell amor que Ella va viure, de jove, amb un soldat alemany (que va morir) pagant-ho amb la humiliació i el càstig: un boc expiatori de les culpes del col·laboracionisme. Marguerite Duras (que havia escrit El dolor mentre esperava el retorn de Robert Antelme, el seu marit, de Dachau) va fer el guió i Alain Resnais (que, el 1955, havia recordat amb Nit i boira els camps de concentració en contra de la voluntat d’oblidar-los) va dirigir aquesta pel·lícula que, com va dir el crític Serge Daney, mai deixa de mirar a qui l’ha vist: el cinema com una experiència moral. Hem vist, però, res d’Hiroshima? Dilluns: Rapsòdia a l’agost (Akira Kurosawa, 1991).

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.