A la tres
20 de setembre del 2017
“Fora bo no deixar caure en l’oblit tot el que va representar aquell intent d’assalt policial a la seu de la CUP
D’aquí a poc menys d’una setmana arriba la Diada i, amb aquesta, arrenca l’Aste Nagusia de l’independentisme de cada any. D’ençà de l’eclosió del procés el 2017, el calendari s’ha anat omplint de dates sobrevingudes que han adquirit la categoria de simbòliques: la més icònica, és clar, és l’1-O, del qual enguany toca commemorar el cinquè aniversari. Un bon moment per aclarir quina categoria exacta es dona a un episodi del qual, alguns, consideren que n’emana un mandat encara vigent, lectura que no tothom compra en el dia d’avui, o almenys no amb tota la seva literalitat. I posar llum sobre aquest trencacaps potser ajudaria a desfer nusos de causa major, com ara la necessitat de definir un full de ruta compartit de l’independentisme. Tornant, però, a les efemèrides, n’hi ha d’altres que tenen una càrrega emotiva i política menor, fet que no implica, però, que s’hagin de menystenir o ignorar. Més aviat és a l’inrevés, ja que conservar fresc en la memòria el 20 de setembre del 2017 hauria de ser un exercici col·lectiu obligatori. Pels qui aquell dia van faltar a classe, cal recordar que no va ser, només, el moment en què la Guàrdia Civil va entrar a la conselleria d’Economia deixant uns 4x4 mal aparcats a la porta amb armes a dins. En uns quants carrers de Barcelona més enllà, un altre desorbitat dispositiu policial intentava l’assalt de la seu de la CUP sense ordre judicial. Què volien aquella gent que trucaven de matinada? Mai ha quedat del tot clar, però les sospites ens fan pensar que res de bo. Sí que tenim la certesa, però, del llegat que va deixar aquella multitud que durant vuit hores va defensar amb fermesa el local del carrer Casp sense caure en provocacions, una actitud que va quedar exemplificada amb una imatge vibrant d’un David Fernàndez palplantat amb els braços encreuats davant d’una filera d’antidisturbis. No passareu. I no van passar. Aquell dia la CUP, a ulls de molts, va deixar l’adolescència per fer-se gran. Com ha administrat després aquest immens cabal polític ja seria una altra història.
