Opinió

Tribuna

De cap al precipici

“Volem tornar a sortir pels carrers de bon dematí i adormir-nos a mig rosari, quan surt l’aurora?

Abans d’iniciar el comentari, em faig una pregunta: era aquest el “roc a la faixa” que amagaven els dirigents de Junts? L’aparició de la Dolors Feliu a la reunió convocada pel president Aragonès, l’aparició, amb un document que deia “DUI-2023”, un document que anà a raure al bell mig de la taula, sense diàleg, aquest cop, ben clar, DUI-2023. No en sabien res, de tot això, els components de la mesa, ERC, Òmnium, AMI. Sabien que calia analitzar les desavinences vàries d’aquests dies de l’entorn de l’11-S, i sabien, sembla, que volien analitzar quin seria el projecte d’ara endavant. Si resultaria prou unificador per permetre la continuïtat del govern de la Generalitat, que respon a un vot net del 52% de la participació en les eleccions del febrer del 2021. Aquest era l’escull, d’entrada. I també, d’entrada, es veia difícil parlar sense perdre els estreps. Però resulta que, com el regal de Reis, apareix el document amb una data, 2023: DUI.

D’entrada, sembla que molts participants van quedar esmaperduts. Sembla també que van reaccionar de diverses maneres, els d’ERC amb un refús, tot girant el full de cap per avall. Més tard, l’ANC, només l’ANC, es va reunir amb el conseller Puigneró, el vicepresident del govern de la Generalitat, gran personatge de Junts que s’ha comportat tot aquest temps del pacte de govern amb tota la dignitat, amb tota la col·laboració als diversos estira-i-afluixa que els governs, i més els de coalició, solen tenir. Doncs el vicepresident no va sentir-se gens feliç amb aquell full de paper.

La DUI. Aquest petit sintagma nominal ha corregut per les xarxes, els diaris i les converses manta vegades, des d’aquell 2013, quan ja es parlava de la Consulta del 2014, quan ja es volia el referèndum d’autodeterminació. Tenia una amiga que cada dia, de bon matí, posava al seu mur i al dels altres “DUI”. Però, gent estimada, companys que volem la independència del nostre País, la llibertat per fer el que vulguem en llengua, cultura i país, però també amb els béns que generem i que se’ns queden sota els rajols de la Puerta del Sol. Com ha dit el conseller Giró a Catalunya Ràdio, és espectacular el dèficit fiscal que ens llancen pel cap aquests amos d’un Estat que ni la nostra llengua accepta. No volen passar comptes, ha dit el conseller d’Economia més superdotat del govern de la Generalitat de Catalunya. Com aquella llarga temporada que ens amagaven els diners que generàvem i els que no ens retornaven... Llavors, des de la Transición fins al 2006, que no sabien ni responien què passava a les arques del deep-state d’un estat anomenat español.

Amb la reunió del 2006 entre el conseller de la Generalitat Castells i el ministre Solbes esclatà la primera tamborinada pels carrers de Catalunya. “Aquest conflicte només té solució per la via del pacte i la negociació. Fins i tot per arribar a la independència”, va dir en Castells... Bé, apunteu-vos la frase. Diverses controvèrsies entre savis en economia, com l’exministre Borrell, i un important etcètera, van acabar fent acceptar una nova dada: a finals del 2006, la Generalitat donava per bona la quantitat de 16.500 milions d’euros que s’esmunyien cap a les guardioles de Madrid. No ens ho podíem creure... i de seguida vam moure’ns. No podíem viure en un Estat que ens robava. I que ens robava tant. El 2009 ja anàvem a Brussel·les amb cartells que deien “I want a catalan State” i “Volem un Estat català”. Érem més de 10.000. I el 2010... El 2010 ens va arribar la bomba definitiva: l’Estatut. Aquell Estatut que el tripartit de Maragall havia fet i que feia una eternitat que voltava pels setials del Congreso, per veure qui el retallava més.

Bé, Faig un salt enorme per arribar al capdavall del que s’inicià aquells dies. Manis, consultes, crits, la creació de l’Assemblea Nacional Catalana amb l’obligació de no tenir ni un sol component que es declarés de partit polític... Aquell 2012... i, cap al 2017, tot passant abans pel 2014. 2017: 1-0, atacs de les forces de seguretat espanyoles. 1-0, una votació espectacular: el resultat fou una participació del 43,03% del vot amb un 90,18% de sí, volem la independència de Catalunya. I, amics, gent benvolguda... com acabà aquell 2017? Aquell Octubre del 2017? Com el rosari de l’aurora. Volem tornar a sortir pels carrers de bon dematí i adormir-nos a mig rosari, quan surt l’aurora?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.