Opinió

De reüll

Les iranianes

En el passaport de la mare d’ Assal Rad es veu el canvi de la revolució islàmica. La cara emmarcada amb un mocador de tela adusta que es tanca amb un gran nu sota la barbeta, com si volgués oprimir-li la gola, tapar-li el coll i silenciar-li la veu. En la foto del mateix document, anterior al 1979, el coll s’adorna amb un collaret i els cabells rinxolats llueixen per sobre les espatlles. Assal Rad fa la següent reflexió: “La llibertat és tenir dret a escollir.” La seva mare no va poder escollir. Mentre a Iran les joves, però també les àvies, les que com la mare d’Assal vestien minifaldilla a la universitat de Teheran, surten als carrers a cremar hijabs, a Nova York, Christiane Amanpour s’ha negat a posar-se’l per entrevistar el president Raisi. Si ho va fer Lesley Stahl de la CBS, que va escollir un vel fi de color aiguamarina que combinava amb els blens rossos del serrell que sobresurten. Les iranianes que s’enfronten a les bales de la policia no estan soles: els homes les ajuden a desempallegar-se del símbol d’una dictadura opressora i no d’un senyal identitari o cultural. Mentre les iranianes valentes es rebel·len contra la moral imposada, les occidentals s’ho guaiten des d’una atalaia de confort, en part perquè es refien d’una llibertat que donen per descomptada, però en els drets de les dones mai s’ha de donar res per fet. I amb el vel aiguamarina, des de la cosmopolita Nova York, acoten el cap davant l’aiatol·là.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.