Opinió

Tribuna

La bruixa va a la font

“De fonts enterrades i perdudes n’hi ha moltes a molts llocs del país. Moltes ja no es trobaran mai. I la majoria de les poques que es trobin no es podran recuperar

Fa uns mesos la gent del Grup Natura Sterna de Platja d’Aro va trobar una font perduda en un racó de Vallvanera, allà on em sembla que és el final de la serra Llonga de les Gavarres, encara que també em sembla que avui tothom en diu el golf del Mas Nou. Oficialment, feia més de cinquanta anys que aquesta font s’havia perdut. Se sabia que en deien la font de l’Acàcia o de la Palmera, se suposava que estava enterrada, i si es recordava que havia existit, era perquè en Miquel Mont, que havia estat masover del mas Vallvanera i que fa més de vint-i-cinc anys que és mort, l’havia assenyalada en un plànol que va fer cap a mitjans del segle passat. Per trobar-la, ha calgut l’ajuda del foc. Si ho recorden, aquest mes de juliol passat a Castell d’Aro hi va haver un incendi que va cremar més de setanta hectàrees. El foc, doncs, va desbrossar el territori on aquesta font estava embardissada, enterrada i perduda. Com que, a més, ha calgut treure la terra que l’havia tapat perquè la claror del sol pogués arribar-hi una altra vegada, podem dir que, per trobar-la, s’ha necessitat que es conjuminessin els quatre elements: la terra, el foc, l’aire i, finalment, l’aigua. Sí, l’aigua també perquè la gent de Sterna han explicat que el dia que la van trobar la font era plena. “La vam buidar per netejar-la de fang i branques i es va tornar a omplir. Això vol dir que la deu d’aigua encara funciona.”

En Miquel Mont, els bosquetans de les Gavarres i molta altra gent d’abans no sé si ho haurien dit així. A mi em fa l’efecte que haurien dit que la font no estava estroncada. No són només les fonts el que es perd. Però, és clar, jo tampoc no n’acabo d’estar segur. I qui soc per dir-ho? El que sí que sé és que, tal com passa també malauradament a tants i tants altres llocs del nostre país, de fonts enterrades i perdudes n’hi ha moltes altres. Moltíssimes més. A les Gavarres, a l’Ardenya, a les Alberes, a les Guilleries..., allà on vulguin. Molt previsiblement, moltes d’aquestes fonts ja no es trobaran mai. I la majoria de les poques que es trobin no es podran recuperar perquè la combinació de terra, aire i temps n’haurà anat estroncant les deus.

I tanmateix, fins no fa pas gaires anys, hauria costat de creure que moltes d’aquestes fonts es perdrien. La gent les necessitava: vivien o treballaven al bosc, passaven a prop d’alguna d’aquestes fonts mentre anaven a peu d’un lloc a l’altre. Eren, doncs, quasi tan imprescindibles com els camins per on passaven. El plàstic, si és que ja hi era, tot just començava a arribar; el vidre, que com sap tothom és molt més antic, era i és massa fràgil. Qualsevol que trobava una font, doncs, hagués caminat gaire o hagués caminat poc, ho agraïa. S’ajupia i bevia a morro o fent embosta amb les mans. (Sort del Google o de l’Alcover-Moll perquè veig que embosta o ambosta tampoc no és a molts diccionaris.) Després, si volien emportar-se una mica d’aigua, emplenaven una cantimplora o un càntir. De les cantimplores no en diré res. Dels càntirs, sí: n’hi havia de terrissa negra, amb engalba blanca o amb engalba vermella, de més boteruts, de tarot i de broc més estret o més ample... També es podien trencar, però es vivia amb la il·lusió de pensar que no es trencarien. La vida sempre ha estat dura.

Parlant de càntirs que es trencaven, fa potser vint anys, un home que m’explicava coses de les Gavarres em va dir que de bruixes o no n’hi havia o, si n’hi havia, no n’hi havia per tant perquè tampoc no feien gaires coses. Vaig voler saber què n’havia sentit a dir.

–Deien que fa molts anys a can Mercader de Pastells hi va viure una vella que era una bruixa.

–I què feia?

–Ja us ho he dit: no gaire res. Era una dona molt gran, xacrosa, que sempre estava una mica malalta. Continuava vivint al mas més per caritat que no pas pel servei que feia. Com que en aquell temps, però, tot anava tan just que era difícil que algú pogués viure en un lloc sense fer res de res, cada dematí els del mas li manaven que agafés un parell de càntirs i que anés a buscar aigua en una font que potser era a mitja hora de camí.

–Suposo que això no la convertia pas en una bruixa –vaig comentar-li.

–Això no. Però van començar a dir que era una bruixa perquè un dia i un altre dia i un altre dia i cada cop més, tornava de la font sense cap dels càntirs que s’havia endut. Deia que havia trobat una bruixa i que la bruixa els hi havia trencat. Fins que, un dematí, cansats de sentir aquella mateixa història, van seguir-la d’amagat i van descobrir que era ella mateixa que trencava els càntirs. Arribava a la font, posava els càntirs a abeurar i, mentre s’anaven emplenant, ben dissimuladament els anava tirant pedres amb els peus fins que aconseguia trencar-los.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.