L’urbanisme pessimista

No s’entén tanta inhibició de l’administració. Sobretot en àmbits urbanístics. Per exemple: inhibició a l’hora de millorar més la qualitat urbana, que eviti el desarrelament de la ciutadania. Inhibició en la creació de més sòl industrial, que eviti que empreses hagin de marxar del país. Inhibició a l’hora de relligar la ciutat i el territori, que superi el no lloc de les perifèries urbanes. Inhibició a l’hora de trobar solucions legals a les masies excessivament reconstruïdes, que eviti resolucions d’enderrocament. Fins i tot inhibició en l’agilització dels permisos d’obres, que eviti que duri més la gestió administrativa que la construcció. Com tampoc s’entén que no es trobin solucions realistes a aspectes com: la deixadesa dels boscos, la desintegració del litoral, la impossibilitat del creixement ramader o les dificultats per crear grans infraestructures viàries, eòliques i altres esdeveniments territorials com són uns Jocs Olímpics d’hivern.

Són temes problemàtics, calents i de gran envergadura que ocupen i preocupen els ciutadans, naturalistes, tècnics, estudiosos i tertulians de tota mena. Un estat d’opinió complex però exageradament positiu propi d’un país conscient i compromès. El que no és tan positiu és veure sovint com l’administració s’amaga darrere normatives laberíntiques, processos interminables i jurisprudències discutibles. Una administració lenta i poruga incapaç de potenciar el progrés econòmic dels sectors més dinàmics relligant-los amb els principis de sostenibilitat més radical. Hauria de tenir més mà esquerra per incorporar els exigents criteris de sostenibilitat als plans de negoci dels agents econòmics més actius, i més mà dreta per introduir el concepte de progrés humanitzat en els grups més compromesos en la defensa del territori. El resultat és la creació d’un urbanisme científicament funcionalista, forçat i limitat. Unes eines de planejament urbanístic que no deixen contents ni els que interpreten el territori exageradament deteriorat i irrecuperable (irreversible) ni els que interpreten que el territori contínuament es pot intervenir i transformar (reversible).

Cal recordar que transformar situacions irreversibles en reversibles ha estat un dels problemes materials i anímics més importants de la humanitat. A l’ésser humà li costa acceptar la seva pròpia irreversibilitat, però encara accepta menys la irreparabilitat del seu entorn. En aquest cas el filòsof Bunge defineix molt bé els processos irreversibles com aquelles situacions que evolucionen cap al deteriorament imparable, i els processos reversibles com aquelles situacions que s’optimitzen contínuament. Entre els primers hi trobem l’estat físic i psíquic a l’alineació de la ciutat, la incomprensió a les implantacions industrials, l’aprehensió a les perifèries urbanes, la desorientació patrimonial, o bé la impotència a les gestions urbanístiques, etc. Un pessimisme excessivament interioritzat socialment que provoca desesperança i impotència per manca d’eines eficaces per millorar aquests processos negatius. Tot fa pensar que els mètodes urbanístics més utilitzats són limitats propis de la ciència i la tecnologia (processos de producció i reciclatge). Això fa que sigui indispensable incorporar altres mètodes altament reversibles a l’urbanisme, com són els ritmes naturals (mort i regeneració), els processos de “contínuum històric” del lloc (creatius i simbòlics), etc.

Uns plantejaments teòrics que demostren que la desesperança de la irreversibilitat territorial pot combinar-se amb l’esperança que gairebé tot és recuperable i reversible sempre que es faci adequadament. Llavors el pessimisme que provoca la lentitud administrativa, el progrés econòmic maldestre i l’ecologisme paralitzador són perfectament superables. Cal incorporar a l’urbanisme metodologies basades no solament en mètodes racionalistes (propis dels enginyers, economistes i legalistes), sinó que incorporin processos tan naturalistes com simbòlics (propis de la millor “arquitectura territorial”) que donin resposta a totes les parts implicades. És per això que els bons professionals de l’arquitectura del nostre país, principalment els arquitectes més hàbils, coneguts i reconeguts, haurien de tornar a dir-hi la seva. Uns professionals capaços d’ampliar la visió urbanística actual fonamentada en normes i ràtios, aportant una mirada més àmplia al concepte cultural del “lloc contemporani”. Uns professionals de la millor arquitectura catalana acostumats contínuament a fer òptims i reversibles els espais més desolats i irreversibles. Caldria donar més protagonisme als que són capaços de reconduir la situació territorial desordenada físicament, desanimada socialment, gestionada porugament i, per tant, urbanísticament pessimista.