Opinió

Tribuna

Una sentència criticada i exemplar

“No és cert que ara el Suprem dels EUA hagi dit que l’avortament està prohibit al conjunt del país, sinó que la seva regulació és competència de cadascun dels estats

Han passat els mesos i altres notícies amb veritats a mitges o completes falsedats incorporades se li han amuntegat a sobre, però hem de dedicar espai de reflexió, per les seves múltiples implicacions, a la sentència del tribunal federal nord-americà que va decidir tornar a cada estat federat la competència per regular l’avortament. La seva històrica decisió ens torna a recordar que tota assimilació de la nostra societat occidental amb la seva és purament retòrica. Ni la seva durada en el temps com a civilització, ni les circumstàncies del seu origen, ni la presència del factor religiós en les seves vides, o el caire de la necessitat de mantenir unida una nació per sobre de les enormes diferències internes que manifesten, permeten fer un paral·lelisme groller amb Europa; una Europa on la federalització dels territoris i dels estats nació moderns encara no existeix i on el factor religiós ha estat expulsat del debat i de l’espai públics precisament pel que van significar en el seu passat les guerres de religió.

Tot i la manera com aquí s’ha abordat mediàticament el tema, no és cert que ara la màxima instància judicial nord-americana hagi dit que l’avortament està prohibit al conjunt del país, sinó que la seva regulació és competència de cadascun dels estats de la unió. L’independentisme, per posar un exemple que ens és ben proper, hauria de lloar la decisió, ja que en general es mostra crític amb la tendència que diu manifestar el nostre Estat i les seves màximes institucions a la centralització de qualsevol competència, i el que manifesta aquesta decisió judicial és com l’esperit de les lleis acomboia l’activitat dels jutges, que estan sotmesos al seu imperi.

Perquè, en raó del tema, hauríem d’entendre la situació com el que és, una problemàtica jurídica nord-americana semblant a la nostra, no a Espanya, sinó dins de la Unió Europea, ja que també aquí cada estat té capacitat per decidir quin grau de llibertat s’entén legítim en la dona embarassada per desprendre’s de la vida que acull, tot i que ja s’està començant a obrir el debat sobre la necessitat, es diu, d’unificar criteris en relació al tractament d’aquest tema per part de països que, paradoxalment, tenen a aquest respecte tradicions i conviccions ben diferents. I és que considerar que l’atemptat als drets humans és prohibir l’avortament lliure és una paradoxa contrària a la vida humana com a bé digne de protecció que no tots resolen de la mateixa manera, i entendre que la mare té llibertat per decidir sobre una vida humana pel fet de generar-la dins seu és, per als contraris, una visió materialista de la vida, incompatible amb el dogma constitucional del respecte que mereix la seva dignitat.

Però més enllà de les aproximacions al valor de la vida humana, un valor que ha fet Europa comprometre’s a eliminar la pena de mort de les seves legislacions penals, podem fer un exercici de reflexió un xic més retòric, però igualment necessari: imaginem que el succeït hagués estat a la inversa, que el Tribunal Suprem Federal hagués entès que era competent per decidir i que hagués imposat la seva visió al conjunt dels estats de la unió. El conflicte hauria estat molt més gran, ja que per descomptat la disparitat de parers sobre això és una realitat inapel·lable. Aleshores sí que, amb tota probabilitat, s’haurien llançat al carrer els contraris a una limitació legal a l’avortament o a la seva liberalització general, segons hagués estat la suprema decisió judicial. Al final, la solució adoptada pel Tribunal Suprem, que ha de resoldre perquè els ho he preguntat, ha estat la més respectuosa amb la realitat de cadascun dels estats que la integren i amb les seves cultures polítiques tan dispars.

Perquè per molt que s’enganyin els qui hi estan a favor o en facin anatema els qui hi estan en contra, el cert és que la qüestió amaga una polèmica difícilment salvable i que, amb la manipulació genètica ja introduïda als laboratoris mèdics, ha arribat per quedar-se: quins són els límits de la llibertat humana? Perquè ningú no pot dir que no en té, ja que significaria la tornada a l’estat de naturalesa que, com deia Hobbes, s’intueix que seria de guerra contínua. Si entenem, doncs, que els límits són necessaris, on els posem? Als Estats Units, Califòrnia no pensa com Missouri, i el seu suprem tribunal ho sap. Això no vol dir que la veritat sigui plural, ja que només n’hi ha una. Els jutges federals, amb aquesta resolució, reconeixen a la població de les diferents realitats culturals i socials que formen el Estats Units, que poden i han de trobar la veritat i acceptar les conseqüències de no aconseguir-ho. Com succeeix amb la felicitat, de la qual la seva Constitució no diu que estigui garantida, com sí que està, en canvi, reconegut el dret a buscar-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.