El voraviu
Ja no cal ni la foto
Si el president va a Brussel·les, trobo que s’hauria de veure amb l’exili
Em direu innocent, encantat, tòtila, mussol, somiatruites, llirista o penjat, però jo pensava que del viatge a Europa (retorn a Europa, en diuen) del president Aragonès i la consellera d ’Acció Exterior, Meritxell Serret, veuríem una fotografia a xarxes amb el president Puigdemont i els altres exiliats (com a mínim els que són a Bèlgica). Però no. Res de foto. Suposem que tampoc s’han vist en la intimitat, perquè seria molt gros que es veiessin però que ho amaguessin. Soc dels qui tenen paciència i esperança i trobo que tocava un detallet. No gaire res. Quedar per prendre cafè o una cosa així. Si el president electe va a Brussel·les, trobo que li toca anar a saludar el president i consellers exiliats. Les formes, la importància de les formes en democràcia, com han repetit gent de seny i anys del nivell de Tarradellas, Xicoy i Rigol. No calia, ja dic, ni roda de premsa, ni grans abraçades. Les formes. Cuidar les formes. Una mica d’educació, si voleu. Allò de la importància de les institucions que tant invoquen quan ho necessiten! Sospito, i no tinc asseveracions dels interessats en què sustentar-ho, que a tots els fa més nosa que servei la pura i simple contemporització. Així estan les coses. Ens han venut l’excursió com el retorn a Europa després de set anys de no voler saber res del govern català. Millor que no ens vegin plegats. Ja no hi ha cap parroquià a qui li calgui la foto i li fa nosa a més d’un. Misèria i companyia, diria l’àvia Neus.
