El voraviu
Si Puigdemont pacta
El busquen i buscaran contínuament perquè seria el final per molts d’anys
Al president Puigdemont, a vegades costa d’entendre’l, però a vegades se li entén tot i a la primera. Ahir va ser un d’aquests dies en què se li va entendre tot. Fa cinc anys que és a l’exili i el seu futur personal continua depenent de mil variables, mentre que el futur de la nació depèn, bàsicament, de si Puigdemont pacta o no. No en depèn en el sentit que hi hagi futur o no hi hagi futur per a la nació catalana, que de futur n’hi haurà sempre per molt que garlin unionistes i unionistes emmascarats i per molt que s’articulin pactes amb neoautonomistes. En depèn en el sentit de quin serà aquest futur i com de lluny poden quedar en el temps les possibilitats reals d’independència i llibertat dels catalans. Si Puigdemont no pacta, és molt possible que tota aquesta enganyifa (perquè això sí que és una enganyifa) de la recuperació de la convivència, de la mà estesa i de l’estratègia del retrobament entre catalans i amb els catalans no tingui gaires més efectes que una tamborinada d’estiu que just mulla el terra, que no fa baixar ni un grau la temperatura i que deixa l’ambient més enganxifós. Si Puigdemont no pacta i persisteix en la via europea, trigarem el que trigarem, però tornarem a respirar. Si Puigdemont pacta (i per això el busquen i el buscaran contínuament), passarà allò del qual ell mateix ens ha previngut: “No se solucionarà el conflicte amb l’Estat i ens hauran liquidat com a nació.” Si no per sempre, per molts i molts anys.
