Opinió

Raça humana

Teràpies contra la violència

Magnífics, Laia Marull i Luis Tosar a Te doy mis ojos, d’Icíar Bollaín, pel·lícula del 2003, tan real, trista, colpidora, tan a fons. Per què una dona aguanta una mitjana de deu anys un home que li està destrossant la vida? S’ho preguntava Bollaín, i, per entendre-ho, es va endinsar també en la figura d’ell, en les seves misèries, enganys i autoenganys, en l’obsessiva i atroç dependència que tenia d’ella, en la naturalesa dels cops i penediments i més cops i humiliacions, i va decidir donar-li l’oportunitat d’una atenció psicològica que no va funcionar, tot i que al final la directora no tanca totes les portes. És possible que un maltractador enfronti els propis fantasmes i es reeduqui? Amb aquesta perspectiva es treballa des de fa pràcticament dues dècades en diversos programes d’intervenció dins de les presons i a fora, com a mesura alternativa. Llegim que dels 21.000 homes condemnats per violència de gènere el 2021, 7.800 van seguir el curs, que òbviament ha de ser voluntari. Resultats? Positius en part, segons els experts: un cop vençudes les resistències inicials –sempre culpen les dones dels seus mals–, va desapareixent la ràbia, aprenen a gestionar les emocions i a desmuntar estereotips sexistes. Nivell de reincidència?: d’un 5% al cap d’un any i d’un 7% al cap de cinc anys. Condició indispensable per a reeixir?: deixar de justificar les pèrdues de control com a simples actes impulsius i reconèixer que els mou el desig de dominar físicament i emocionalment les seves parelles. Si no s’assumeixen com a violents no hi ha teràpia possible per a no ser-ho.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.