Opinió

anàlisi

El futur imperfecte

De fet, amb les dinàmiques que portem, si el present és clarament tan imperfecte, el més normal és que el futur que ens espera també sigui clarament imperfecte. L’esperança de millorar-lo l’hem perdut amb la deriva sociològica de les societats en conjunt. I segurament hauríem d’atribuir a aquesta sensació d’incertesa futurista el viratge ideològic cap a l’autoritarisme una vegada s’ha trencat el binomi llibertat-seguretat, conceptes que han passat a ser pràcticament antagònics. I els clàssics ja ens avisaven que els que viuen amb por mai seran lliures. Aquest discurs tremendista de bona part dels polítics els serveix per guanyar eleccions i canviar els mapes mundials de la democràcia empetitint-los cada vegada més. I és clar, quan són majoria, els poderosos tendeixen a associar-se o, si més no, ajudar-se en els moments clau. I la geopolítica d’avui tendeix clarament a agrupacions de països per a qui les lleis internacionals i els valors són paper mullat.

El primer ministre d’Anglaterra Lord Palmerston el 1852 va dir que Anglaterra no tenia aliats eterns; tenia interessos eterns. Aquesta màxima es va trencar especialment amb la creació de grans blocs democràtics, econòmics i defensius, que compartien aliats i interessos. I ara torna a haver-hi un replegament causat pel ressorgiment dels nous totalitarismes. Això, en un món econòmicament i comercialment molt globalitzat, sovint provoca situacions de política exterior contradictòries sobretot quan es tracta de potències amb poder econòmic, militar o estratègic destacat.

Si entenem això, entendrem per què Turquia, que és membre de l’OTAN, pugui bombardejar els seus enemics kurds sirians a Síria sense que el món es mogui i malgrat això hi tinguem un intercanvi econòmic i turístic i de defensa molt important. Qatar, ara molt exposat mediàticament, és l’exemple clar de la importància del poder tou del diner. La seva capacitat econòmica li permet comprar el que es proposa, fins i tot el discurs de molts esportistes d’elit, com Xavi Hernández i Pep Guardiola, que malgrat haver passat uns anys allà s’hi han trobat molt bé. És l’ètica del diner.

Aquest canvi de paradigma a què, malgrat les proclames, la mateixa societat empeny, cada vegada ens obligarà més a tornar, encara que sigui mínimament, a no tenir aliats eterns, sinó interessos eterns. Aquest relativisme ètic sembla que la majoria de la mateixa societat crítica l’accepta.

Fa uns anys molts intel·lectuals pensaven que amb l’intercanvi comercial assoliríem també un intercanvi de valors i podríem evitar conflictes. Precisament la gènesi del Mercat Comú era aquest interès: fer que dues nacions que havien guerrejat greument dues vegades tinguessin en el mercat un aliat de la pau. I realment des de llavors l’Europa de la UE ho ha assolit, però no podem oblidar que els països no tenen aliats perpetus, sinó interessos perpetu, i en el període més llarg de pau de què gaudim a Europa, la irrupció dels partits d’extrema dreta en els governs és un fet preocupant.

En aquesta situació Catalunya també hauria de procurar tenir el seu espai d’aliats per defensar els nostres interessos i comerç a l’exterior. Les exportacions són vitals per a nosaltres. I és molt important crear confiances i teixir complicitats, però per a això cal un temps de polítiques lineals i previsibles i no que cada cop que canvia la responsable de la conselleria es canviï de política. Aquesta ha de ser una política d’estat i de llarg termini, i el catalans no hem estat capaços de tenir-ne una de clara. Israel podria ser el paradigma de les contradiccions. Amb un país que és potència tecnològica, que gaudeix d’universitat de prestigi, i ben aviat esdevindrà un exportador important de gas i amb el qual tenim llaços històrics molt profunds, no hem parat de fer “cops de volant” i anades o vingudes desconcertants.

Si en aquests moments no ens situem correctament com a país i no sabem trobar els aliats adients, i guanyar-nos la credibilitat, podem caminar cap a la irrellevància espanyola i internacional. No podem pretendre ser perfectes en un món imperfecte.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.