Ara és l’hora conseller

La remodelació de Govern de fa unes setmanes, provocada per la sortida de Junts, amb la

incorporació de nous consellers i conselleres, donaria per moltes interpretacions i anàlisis. En qualsevol cas, fora bo que la nova etapa iniciada serveixi per superar d’una vegada aquesta dinàmica frustrant en que s’ha instal·lat la classe política catalana, fonamentada en frases i discursos que no volen dir res, o volen dir el contrari del que diu o ves a saber que volen dir. Retòrica estèril que només fa incrementar el número de ciutadans que, farts i esgotats, han decidit desconnectar de política i polítics. Sembla ser, mirant de ser optimistes, que l’única cosa en que tots estan d’acord és en “preocupar-se i buscar solucions pels problemes reals de la gent”. Caram, jo que em pensava que això ja venia de fàbrica! Però bé, si és així, som-hi i comencem a fer i pactar polítiques que ataquin d’arrel l’enorme crisi social que estem vivint. Aquestes reflexions, però, serien objecte d’una valoració més extensa en un altre article si cal. Avui voldria centrar el focus en el nomenament d’en Carles Campuzano com a conseller de Drets Socials, una notícia rebuda amb entusiasme per una part del sector social a l’espera que les expectatives creades es compleixen. L’arribada a la màxima responsabilitat d’un departament d’una persona provinent del sector, un fet gairebé inèdit, fa pensar que potser ara si es podran concretar algunes de les assignatures pendents. Certament l’experiència de l’ara conseller al tercer sector només ha estat de tres anys i específicament a l’àmbit de la discapacitat, però els seus coneixements, capacitats i habilitats estan acreditats per la seva trajectòria política.

Les reclamacions i necessitats de les entitats i de les persones ateses son moltes. Però el fet que en Carles hagi estat una de les persones que fins fa quatre dies actuava com a representant del sector en la interlocució per assolir dos elements centrals, marc legislatius i finançament, pot suposar un canvi important. Coneix de primera ma el contingut de les propostes i les accions a realitzar.

Per això, segur que durant les properes setmanes tornarà a agafar força la Llei d’Acció Concertada, reclamada des del 2017 i inexplicablement aturada pels anteriors equips del departament. Recordant la vehemència en que l’avui conseller demanava a les reunions del sector que els negociadors no fessin ni un pas enrere en la defensa de l’articulat presentat, no tinc cap dubte que durant aquesta legislatura es farà realitat una llei clau pel sector social.

I segur que el mateix passarà amb el finançament dels serveis, amb la necessària i inajornable millora de les tarifes i mòduls per recuperar l’infrafinançament acumulat i fer front als sobrecostos que les entitats estan assumint. Ningú millor que el conseller sap que els augments dels dos darrers pressupostos s’han quedat curts i coneix de primera ma els documents de propostes elaborades pel sector i presentades al Governs i als grups parlamentaris. De fet, encara no fa un parell de mesos que l’entitat que ell dirigia titllava “d’insuficient l’increment del 3% dels mòduls i tarifes dels serveis d’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual”. Esperem per tant, que abans de finals d’anys es concreti la taula de treball per incorporar les millores als pressupostos 2023 i el pla plurianual de revisió i consolidació.

Confiem, doncs, que l’acció del conseller es guií per les polítiques i posicions defensades fins ara i no sigui frenada, com tantes vagades hem vist, per l’arribada a un espai on domina la “realpolitik” i el pragmatisme extrem, massa sovint per damunt dels interessos i necessitats de la ciutadania. Tot això, és clar, si la legislatura arriba al seu final i no s’acaba abans d’hora, opció gens descartable.