opinió
Nadal sense nostàlgia
Potser “mirar amb ulls de nen” és mirar amb entusiasme, sense melangia
Ja està. Ja ha passat un altre Nadal. Se n’ha anat en un segon, després de dies de preparacions, de família, de regals. I ho ha pintat tot amb aquella pàtina que barreja il·lusió i record, absències i presències, a parts iguals.
El Nadal –ja se sap, és màgic– torna cada hivern i et truca a la porta per sacsejar-te. Hi ha la temptació de permetre que se t’endugui l’enyorament, però també hi ha l’opció de deixar-se de nostàlgies, i fer recompte del que es té, de qui es té, i del que queda per tenir. Adaptar-se a les capgirelles que dona la vida. Aquest és el desafiament. “L’èxit només és a l’abast de les espècies més adaptables als canvis”, diuen que deia Charles Darwin.
Sovint pensem que ens agradaria poder viure aquestes festes “amb ulls de nen”. Però oblidem que els infants, quan miren esbalaïts els llums als carrers o el pessebre, no necessiten evocar altres nadals, com nosaltres els adults ens entestem a fer. Potser “mirar amb ulls de nen” és alliberar-se de la melangia i voler-la substituir per curiositat i entusiasme per tot allò que pot ser nou i diferent.
Els temps laics ens han forçat a reinventar tots i cada un dels rituals que havíem après dels avis. A anar recosint les tradicions. Fas el pessebre perquè la mare sempre l’ha fet. Però saps que allò que representa és difícil d’explicar a uns fills que coneixen més la historia de Jesús per l’art que han vist als museus que per la fe que se suposa que implica. El tió té potes i la cara pintada. Ja no és ni una caixa. Ni un tronc. Ara fins i tot ja n’hi ha de peluix. I poses l’arbre sabent que és un costum que ve de lluny, però que adoptes perquè t’agrada, que fa bonic a casa. Observes com ha tornat el cant de la Sibil·la a la catedral i descobreixes que aquesta tradició és vella i, alhora, nova. Escoltes nadales modernes, que no et sonen, i les aprens, i les barreges amb les de sempre. I te les acabes estimant.
D’aquí a uns dies anirem a esperar els Tres Reis, que des de l’any passat ja no són al Jardí de la Infància, sinó al camp de Mart, a la Devesa, en un campament gegant i molt lluït. I quan, com cada any, passarà la cavalcada, mentre recollim caramels, ens fixarem en el fet que els Mags ja no porten tractors, ni tampoc cavalls, pel bé dels animals. Ara van a peu o amb carrosses de pedals.
Canvis i més canvis. Cal atrevir-s’hi. Cal adaptar-se.
