Tres lleis

L’únic poder ho impregna tot de vida i moviment. L’univers és poderosament unitari; és fet de contraris complementaris d’una manera tal que hi ha A i contraris complementaris de A però no hi ha no-A. Els humans diem tots al capdavall –expressada per cadascú d’una manera contrariocomplementària– una única paraula: “Poder, poder, poder.” Aquestes són les tres lleis generals que he arribat a observar.

Podent com podem actuar damunt la part material de l’ànima humana que són els records, què hi ha de més savi que viure una vida bona aprenent de l’error i adquirint ciència en conjunt i existint en plenitud tant com puguem; enrobustint-nos així amb més fortalesa i eixamplant-nos així amb més alegria per a després, amb records bons i profitosos que impregnen de virtut, ascendir existencialment encara més i proferir encara més, en verb o en acció, la paraula entesa com el discurs coherent i profund que transforma per bé?

Però és infreqüent i sovint poc durador d’alliberar-se substancialment, per fortalesa o per alegria, del lligam de dolor i irracionalitat individuals i d’ideologia i cultura col·lectives i proferir sense desviació aquesta paraula.

Tot i així, la fortalesa, que és seguretat existencial per ciència adquirida, i l’alegria, que és comoditat existencial per obertura del ventall de possibilitats d’existència, necessiten només per començar a beneficiar que el cos –que governa damunt la ment– funcioni amb correcció. Si no hi ha malaltia que sigui impedient del cos i que limiti massa l’existència, estem en disposició d’allotjar-les. La tranquil·litat d’esperit no importa. La fortalesa i l’alegria en proporcionen amb suficiència. A més, aquell qui només està tranquil no té obert el ventall de possibilitats existencials i només pot posseir en un principi a més a més fortalesa.

Hi ha un problema: el cos no és ja que es degradi a mesura que passa el temps, sinó que en si mateix és l’expressió material de la mort, perquè la sola cosa en els humans viva de debò, no indirectament, és l’ànima. I quan l’ànima deixa de poder fer que el cos profereixi sense esforç la paraula perquè aquest cos, en relació amb aquesta ànima, s’ha degradat massa té lloc la mort del subjecte objecte i passa a haver-hi un objecte subjecte. La mort del subjecte objecte té lloc quan apareix, en l’edat púber, la sexualitat; que serveix a la reproducció i al gaudi però que, donant més importància a la part física, dificulta el raonament. Així doncs, els únics a proferir la paraula sense esforç ni desviació són els nens, que per general no són destres a expressar-se. El desastre no és absolut, perquè com hem vist un adult pot proferir sense desviació la paraula; només que no ho farà sense esforç.

El somni del son ens diu qui som segons el nostre prisma de dolor i irracionalitat. L’esperança ens impulsa, segons el prisma d’ideologia i cultura col·lectives, al que creiem voler ser o haver de ser. En canvi, la fe, com a consciència reveladora del que hi ha i del que no hi ha, ens fa acceptar el que som i ens dona la potencialitat d’existir feliçment d’acord amb el que som. En qualsevol cas, rebutgem i volem transformar la part inacceptable –per contrària a la vida i a una existència feliç– de la realitat.

Si un és u amb si mateix ja hem vist que profereix la paraula en verb o en acció sense desviació; si bé aquesta paraula serà, com més comprensió hi hagi del que hi ha i del que no hi ha, més “adulta”, o sigui més hipòcrita per la superfície, perquè –malgrat que se situï necessàriament dintre de l’honestedat en el fons– haurà d’agradar a tothom, haurà de ser entesa per tothom i haurà de poder ser aplicada per tothom.

Tant el desconeixement com la consciència del que som i de la realitat, sense la seva comprensió, no impliquen, com hem vist, manca de rebuig de la part inacceptable d’aquesta realitat. Però només la seva comprensió n’implica el poder transformador. Com més ens alliberem individualment dels lligams que dificulten el nostre perfeccionament i la plenitud de la nostra existència, més ens n’alliberem col·lectivament. I com més ens n’alliberem col·lectivament, més ens n’alliberem individualment. Per tant, la fortalesa i l’alegria són una responsabilitat moral.