A la tres
El ‘pecat’ del tal Cabrales
“A l’Estat tenir un gest mínim de complicitat amb una independentista és una màcula que no es perdona. I punt
Llegint-ne només el currículum, ja queda patent que Antonio Cabrales és una personalitat poc sospitosa de gaire res. Amb un full de serveis acadèmics on hi ha per triar i destacar, començant per un doctorat en econòmiques per la Universitat de San Diego, aquells qui el coneixen o l’han tractat n’han destacat aquests dies la solvència professional, el rigor i, fins i tot, el seu zel a l’hora d’evitar embrancar-se en batibulls ideològics innecessaris. Un perfil de categoria, en definitiva, d’aquells que no només aporten solvència a l’empresa o institució on treballen, sinó també, i sobretot, prestigi intel·lectual. Per tot plegat, algú dels que es dediquen a pensar en el PP –que de tenir-los també els tenen– va creure que Cabrales era un candidat idoni per ocupar una plaça de conseller del Banc d’Espanya a proposta del partit, ni que fos per pura estètica i per poder alimentar la idea que, en qüestions com reconèixer la meritocràcia, la dreta és impol·luta, encara que sota la seva catifa s’hi amunteguin discs durs comprometedors esberlats a cop de mall. Vet aquí, però, que tot el coneixement, destresa i experiència que aquest bon home pogués tenir es va esmunyir de cop pel forat de l’aigüera tan bon punt es va saber que, en el seu dia, havia signat un escrit de suport a Clara Ponsatí. Una declaració de la renda presentada a destemps podria passar; ser un zero a l’esquerra amb els números, també; però mostrar una certa empatia, ni que sigui circumstancialment, amb una independentista no és tolerable a l’hora d’ocupar un càrrec de certa autoritat. Així ha acabat l’antic règim del 78, tan acomplexat amb la seva sagrada integritat territorial que, per un cop, un, que pren una decisió raonable, al final s’acaba escopint a la cara. Aspirar al fet que Catalunya pugui ser sobirana pot sonar a foc d’encenalls tal com estan les coses ara mateix. Però aquesta ingenuïtat és poca comparada amb el fet de creure, i predicar, que aquest Estat corcat que ens acotxa podrà fer endreça, algun dia, de les seves misèries.
