Opinió

opinió

No-cooperar, desobeir i no combregar amb rodes de molí

Les dues úniques formes d’arribar a la república independent són o bé la unilateralitat o bé la desobediència civil persistent

Oliver Lepsius, professor a la Universitat de Münster diu en l’article «La “voluntat” del poble no està gravada en pedra» del 9/11/2016 al diari Franfurter Allgemeine (daz.net):

“El miracle de la democràcia és que la minoria derrotada en unes eleccions tolera el govern de la majoria. Per què? No perquè la minoria reconegui i accepti que la majoria estava en el cert. [...] La minoria tolera que governi la majoria només si té garantida la possibilitat de convertir-se en majoria en un futur pròxim. Sense aquesta possibilitat, la minoria no té cap motiu per acceptar la regla de la majoria [...] Decisions definitives i no reversibles són antidemocràtiques per se, perquè priven la minoria de l’oportunitat de convertir-se en majoria.”

I això normalment és així, al govern d’Espanya respecte als espanyols i al govern de Catalunya respecte als catalans. Però quan es tracta del govern d’Espanya respecte als catalans les coses ja canvien. La probabilitat que “Catalunya” guanyi unes eleccions a l’Estat espanyol és zero. Per tant, si “Catalunya” no té cap possibilitat de convertir-se en majoria, seguint Lepsius, tampoc no té cap sentit que s’acceptin les regles de la majoria. I com que això ho saben perfectament Oriol Junqueras, Pere Aragonès i el Sursumcorda algú podria preguntar: Doncs per què segueixen parlant d’independència acordada, de referèndums pactats, de taules de diàleg i accepten humiliacions, una darrere l’altra? I algú podria respondre: Doncs perquè, no tenint altre objectiu que perpetuar-se en el poder, segueixen enganyant l’electorat, pretenent “fer-nos combregar amb rodes de molí” creient-nos ignorants, confiant en la nostra manca de memòria i esperant que, per no sentir-nos culpables, els votem a ells per tal que no guanyin els altres.

Però vegem per què els números no donen i repassem els arts. 2 i 167 CE de la “Unidad de la Nación y derecho a la autonomía” i de la ”reforma constitucional” respectivament:

Art. 2.” La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas”.

Art. 167.1 Los proyectos de reforma constitucional deberán ser aprobados por una mayoría de tres quintos de cada una de las Cámaras. […]. Art. 167.2 De no lograrse la aprobación mediante el procedimiento del apartado anterior, y siempre que el texto hubiere obtenido el voto favorable de la mayoría absoluta del Senado, el Congreso, por mayoría de dos tercios, podrá aprobar la reforma. Art. 167.3 Aprobada la reforma […], será sometida a referéndum para su ratificación cuando así lo soliciten […], una décima parte de los miembros de cualquiera de las Cámaras.

El Congrés de l’Estat espanyol el formen 350 diputats, dels quals 48 elegits a Catalunya. Això vol dir que, per arribar als 176 diputats, el mínim per obtenir la majoria absoluta, en faltarien 128. I això, comptant que tots els diputats catalans votessin de forma unànime.

Però a més, tot i que sigui difícil d’entendre en una estricta democràcia, quan intervé la coneguda com a “regla de la majoria qualificada”, que precisament entra en joc, entre altres, en els casos de reforma constitucional, sorprenentment i en el pitjor dels casos, permet que la voluntat d’una minoria de diputats contraris a una reforma constitucional, concretament 117 diputats, s’imposi a la voluntat d’una majoria favorable a la reforma, concretament 233 diputats, premiant d’aquesta manera el manteniment de l’estat de les coses o dit d’una altra manera per Diego Pardo Álvarez, atorgant en aquests casos el dret a vet a una minoria política, tendint la norma de la majoria qualificada, a mantenir l’statu quo normatiu. Vegeu el seu article ¿Maior et sanior pars? Una justificación de la regla de la mayoría parlamentaria, Ius et Praxis, vol.22 no.2 Talca 2016, on es mostra contrari a aquesta regla, considerant que tot i que la pràctica constitucional: “[…] ve en la regla de la mayoría calificada uno de sus elementos esenciales […], cuando el alcance y los términos de la discusión logran ser clarificados, sin embargo, el rechazo de cualquier forma de regla de la mayoría calificada emerge, en rigor, como ineludible.

I així, mentre que en l’apartat 1. de l’art. 167 es requereix una majoria qualificada de les 3/5 parts de les dues cambres: 210 diputats i 159 senadors, si s’hagués d’aplicar l’art. 167.2 llavors la majoria qualificada que es requereix és, a més de la majoria absoluta del Senat (133 senadors), la de les 2/3 parts del Congrés, o sigui 234 diputats. Per tant, tot i que els 48 diputats i els 24 senadors catalans votessin de forma unànime, cosa més que improbable, encara faltarien 109 senadors i 186 diputats més, per aprovar la reforma constitucional. I què dir de l’art. 167.3, segons el qual, si ho demana una desena part dels membres de qualsevol de les Cambres, l’aprovació de la reforma constitucional encara s’hauria de sotmetre a referèndum, a tot l’estat espanyol és clar, per tal de ser ratificada.

Arribats a aquí, com que aquells que diuen pretendre la independència de Catalunya mitjançant el beneplàcit espanyol, estic convençut que tot el que s’ha dit fins ara ja ho saben, tornem a estar en allò de que, per perpetuar-se en el poder, els “mossens”, que n’hi ha en tots els partits, voldran “fer-nos combregar amb rodes de molí”, pensant que els ciutadans som ignorants, desmemoriats i que no votar-los, amb el perill que guanyin “els altres”, ens produirà un sentiment de culpa impossible de gestionar. Doncs no: ni ignorants, ni desmemoriats ni amb sentiment de culpa.

I per acabar, deixeu-me apuntar que, avui per avui, tal com han anat les coses, descartada la via del diàleg i dels acords amb els espanyols i part dels catalans, les dues úniques formes d’arribar a la república independent, segons la meva humil opinió, són: a) la via de la unilateralitat, que ja es va intentar tímidament el 27 d’octubre del 2017 o enganyant la ciutadania per fer-nos-ho creure; o b) la via, encara inexplorada, del ferm compromís de la ciutadania amb la desobediència civil permanent i la persistent no-cooperació, fins fer impossible la governança de Catalunya. I em permeto apuntar aquesta segona alternativa com un avenç, conscient de la necessitat del seu posterior desenvolupament i concreció, que em comprometo a abordar, si se’m permet, en un proper o propers articles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia