Opinió

A la tres

Viure per pagar

“Hem acceptat que aquesta és la vida que ens ha tocat viure, perquè ens hem transformat en un ramat domesticat i conformista, es miri com es miri

Estem assimilant, un bon nombre dels mortals, que ja podem donar-nos per contents si els nostres ingressos mensuals arriben per pagar allò que no tenim més remei que pagar, com el sostre on vivim (sigui en forma d’hipoteca o de lloguer), els rebuts de la llum, l’aigua i el gas, o el cistell d’anar a comprar (si el cost continua augmentant a aquest ritme, no sé com acabarem). Ens bombardegen amb notícies i missatges que ens recorden que hi ha infinitat de gent que està pitjor que nosaltres, provocant-nos conformisme social i anul·lant-los la consciència. No ens queixarem, veient que altres tenen la desgràcia d’estar molt més fotuts que nosaltres. Automàticament, en només unes dècimes de segon, el cervell ens du a sentir-nos afortunats perquè a les despeses bàsiques podem afegir alguna extraescolar de la canalla o ens podem permetre sortir a fer unes tapes a un bar, ni que sigui un cop al mes. Acceptem com a opció de luxe comprar entrades per al teatre, estrenar unes sabates si en tenim un parell a l’armari però creiem que s’han passat de moda, o organitzar la festa d’aniversari dels fills, ni que sigui en versió modesta. Estem beneint, sense despentinar-nos, que el filet no és plat apte per a les classes socials més baixes, o que el rap és el peix que només ens podem permetre en una ocasió molt especial, o de vegades ni això. Hem interioritzat que si ens posem dues o tres capes de roba mentre estem a casa, podem mantenir la calefacció apagada i rebaixar la factura de la llum.

Estem normalitzant un hàbit tan bèstia com és que els avis destinin a ajudar els fills part de la pensió de jubilació que s’han més que guanyat treballant des dels dotze, tretze o catorze anys, ja sigui contribuint a omplir la nevera o pagant els vestits del festival de final de curs perquè la neta pugui continuar amb les classes de dansa. Hem acceptat que aquesta és la vida que ens ha tocat viure, i encara donem gràcies de no anar a pitjor, perquè ens hem transformat en un ramat domesticat i conformista, es miri com es miri.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.